dissabte, 15 de juny del 2019

Flors, cambreres i altars


Tradició: “Costum que ha prevalgut de generació en generació.” El diccionari no precisa quants anys hem de remuntar per trobar el moment precís en què algú va tatxar un meló i el va trobar prou bo per guardar-ne la llavor, però donava per fet que serien molts. I no. Demà a Lleida es farà l’ofrena floral a Sant Anastasi. Una munió de criatures amb vestits folklòrics desfilaran per la plaça Sant Joan. Sempre m’havia pensat que era una herència cultural que es remuntava, pel cap baix, a la Renaixença. El cotó no enganya, però les aparences sí. Abril del 1967: “En la tarde de ayer y en los salones de la Sección Femenina, en la calle Mayor, tuvo lugar un vino de honor organizado por las damas camareras del altar de San Anastasio y el Círculo Medina de la Sección Femenina.” En aquella reunió de dames cambreres que servien vins d’honor es va plantejar la idea. “Para ello solicitan a todas las familias leridanas que deseen participar en tan singular y atractivo acto, tengan a bien vestir con los trajes típicos de Cataluña a sus hijos, y, los mismos, en la solemne ofrenda que se hace cada año ante el Palacio de la Pahería, depositen, ataviados con dichos trajes; su ofrenda floral a los pies del Santo Patrono de la ciudad.” I així va ser com aquella festa major de fa poc més de cinquanta anys es va treure de la màniga una tradició que no ho era. En la florida retòrica de l’època s’explicava que “desde hace algo más que un mes, en numerosos hogares leridanos, las madres de nuestra ciudad se han desvivido en confeccionar, para sus hijos o hijas, los trajes típicos de las provincias de Lérida, a fin de que los luzcan el próximo día 11 en la magnífica y extraordinaria ofrenda floral que todos los niños leridanos tributarán al Santo Patrono de la ciudad, San Anastasio”. Això de les províncies en plural desconcerta una mica. Al final resulta que fan una mena de vegueries perquè les cambreres proposen a “las modistillas” que facin “con exquisito primor y gran esmero” vestits de catalans per als nens “y el de Pubilla o de la montaña o la huerta leridana las niñas”. Poden triar. La idea va quallar i aquella festa major ja es va haver d’anar a la “espaciosa plaza de España”. I fins ara. Bé, ara es diu plaça de Sant Joan.

El retrovisor (Segre, 10-5-2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada