L'home que saludava els camions

Era inofensiu. Formava part del paisatge dels nostres feliços dies d'institut. No se'ns va ocórrer de preguntar-nos què hi feia palplantat en aquell pas de vianants que mai no creuava. Potser perquè era evident: saludava els camions que hi passaven. Sí que el miràvem de reüll, sí que se'ns escapava el riure quan érem testimonis de la pueril excitació que li produïa que algun dels conductors fes sonar el clàxon al seu pas. Però mai no haguéssim gosat de dir-li res. Centenars i centenars d'adolescents creuàvem aquell semàfor cada dia. Érem uns descerebrats sorollosos i impertinents, però hi havia una frontera invisible que cap de nosaltres no hagués gosat de traspassar. Potser sí que havíem rebut una educació tirant a justeta. Però encara que a les nostres cases no hi hagués biblioteca ni haguéssim anat mai al teatre sabíem que aquell pobre home d'edat indeterminada era de sucre. Aquesta expressió endolcia la crueltat del món des de la nostra tendra infància. Quan un germà petit se'ns volia afegir a algun joc per al qual no el veies capacitat, l'integraves advertint a la resta que era de sucre i que, per tant, no se'l podia fer parar. A un personatge com el de l'home que saludava als camions, avui no sabríem molt bé com tractar-lo. Vull pensar que no és perquè la societat no tingui valors, sinó perquè per sort els discapacitats intel·lectuals, els malalts mentals, ja no vaguegen pels carrers en el millor dels casos o s'amaguen a les cases en els pitjors. No. En poc més de vint anys, l'anomenat tercer sector ha donat ensenyament i feina a aquestes persones, millorant-los la qualitat de vida. Fent-los autònoms en la mesura de les seues possibilitats. Però la tisora de Dàmocles amenaça la tasca d'aquestes entitats. Arran d'una de les nombroses protestes que s'han fet recentment contra la retallada de subvencions vaig sentir un senyor que lamentava que es retornés als anys vuitanta i em va venir clara i diàfana la imatge d'aquest pobre home que saludava els camions perquè, segurament, no tenia res millor a fer durant tot el dia. I vaig enyorar els dies d'institut, aquell ahir de Paul McCartney en què tots els nostres problemes semblaven tan llunyans. Ara em costaria més de desentendre'm d'una persona tan vulnerable. De fet, no me'n vull desentendre. Seria immoral. És immoral.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (7-12-12)

La lletra ena

Era un so esgarrifós. Cada tarda, entre les tres i les quatre, les temudes paves de l'aviació nacional creuaven el cel de Lleida. Després, un silenci tranquil·litzador. La mortífera càrrega queia, invariablement, sobre el camp d'aviació d'Alfés. La tardor de 1937 aquella sinistra visita era un fet tan quotidià que ni tan sols es corria als refugis quan sonaven les sirenes. La canalla sí que corria, però per no perdre's detall de l'espectacle. M'ho explicava fa molts anys Ernest Corbella. El futur advocat i alcalde tenia tretze anys aleshores i havia convertit el terrat de casa en un mirador privilegiat. Un dia de les ànimes, com avui, l'acompanyava un nebot de cinc anys. “Mira, oncle, avui solten peixets”. Eren bombes. Més de dotze mil quilos. En qüestió de minuts, la ciutat era un sembrat de cadàvers. No es veia res. L'aire s'havia convertit en pols. Però la intensa olor de pólvora i els crits ofegats de qui ho ha perdut tot feien intuir la magnitud de la tragèdia. Ernest Corbella va sortir de casa a buscar la família, però els soldats li van barrar el pas. No era un espectacle apte per a menors. Tossut, es va esmunyir fins a Blondel...I ja no recordava res més. Només tenia ulls per a les lletres del 'Banco de España'. A l'ena, com si d'un macabre trofeu es tractés, hi havia quedat empotrat el cap d'un motorista que en aquell fatídic moment circulava pel carrer. Aquella visió terrible traumatitzaria un altre nen que els tres dies següents al bombardeig no va ser capaç de dormir ni un minut. El futur mossèn Jesús Tarragona tenia dotze anys i l'havien enviat a fer un encàrrec al carrer Blondel. Era a davant del Banc d'Espanya quan el van cridar perquè s'havia deixat una coixinera. Encara no havia acabat de pujar l'escala quan es va sentir un soroll infernal i va semblar que es feia de nit, de tant fum i tanta pols. Esfereït, va començar a caminar i, a mesura que els seus ulls blavíssims s'acostumaven a aquella atmosfera dantesca, van aparèixer figures tacades de sang, que corrien i cridaven amb nens als braços que no es movien. Cossos destrossats, que s'anaven apilant. Eren els alumnes del Liceu Escolar, centre pedagògic modern i liberal, fundat el 1906 per Frederic Godàs. Ja han passat 75 anys, però és el dia dels difunts, i n'hi ha més de 200 per recordar. Impossible l'oblit.

El retrovisor. (Publicat a Segre 2-11-12)

A Josep Pernau, el mestre que em va emocionar

El terrible bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 té un rostre, el d'una dona agenollada plorant amargament la pèrdua del seu marit. És una foto magnífica d'Agustí Centelles. L'home mort i mal farjat, la cara desencaixada de la viuda, i una mà desenfocada que fracassa en el seu intent de donar consol, conformen un retrat sinistrament precís del que va significar aquell dia. "Són els meus pares, però no ho posis". Així ho vaig fer. Josep Pernau va respectar sempre la voluntat de la seva mare. I no es va saber la història d'aquella imatge històrica fins que ella va morir. A mi, però, em va commoure més la d'ell. La del mestre Josep Pernau, que em va regalar una de les escenes més colpidores que algú m'hagi explicat mai en el transcurs d'una entrevista.

Poc abans d'aquell fatídic 2 de novembre, el futur periodista va començar a aprendre de lletra, que es deia aleshores. Li feia de mestra una senyora que, malgrat no tenir títol, es dedicava a l'ensenyament en una casa de la plaça Sant Francesc de Lleida. Va ser un dels edificis que van ensorrar els 12.600 quilos de bombes que van caure sobre la ciutat, però els xiquets d'aquella classe no van prendre mal. Tots es van espavilar per saltar la runa i sortir al carrer. Tots menys un. Josep Pernau no va gosar (o no va poder, aterrit com estava) moure's d'un racó on se sentia protegit i va passar tota la nit arrupit entre la desfeta. L'endemà, la mare d'aquell nen espantat el va poder tornar a abraçar. Havia estat una nit molt llarga per a tots dos. A les llàgrimes de l'emoció s'afegirien les del dolor, la ràbia i la impotència pel marit mort en el bombardeig. Josep Pernau no entenia gran cosa, però des dels seus sis anys intuïa que la vida havia canviat. Faltava poc per Nadal. Però la desesperació dels adults en aquells carrers que no reconeixia semblava incompatible amb el tren elèctric que tant havia demanat. Mai no seria seu. "Encara se'm remou alguna cosa quan en veig un en un aparador". A mi em passa el mateix. Pocs dies després de publicar aquest relat en un extens reportatge al dominical de Segre, una senyora  me'l comentava amablement a l'autobús. "Que terrible això del tren elèctric". Hi vaig estar d'acord. Es va posar a plorar. No la coneixia, però segur que ella també posava rostre al bombardeig. En aquell moment se'n commemorava el seixantè aniversari. Encara hi havia molts testimonis vius. 

Icònica imatge d'Agustí Centelles.

(*) Aquest article el vaig escriure el 14 de novembre de 2011, el dia que vaig saber que havia mort Josep Pernau. 

Descansi en pau