Era
inofensiu. Formava part del paisatge dels nostres feliços dies
d'institut. No se'ns va ocórrer de preguntar-nos què hi feia
palplantat en aquell pas de vianants que mai no creuava. Potser
perquè era evident: saludava els camions que hi passaven. Sí que el
miràvem de reüll, sí que se'ns escapava el riure quan érem
testimonis de la pueril excitació que li produïa que algun dels
conductors fes sonar el clàxon al seu pas. Però mai no haguéssim
gosat de dir-li res. Centenars i centenars d'adolescents creuàvem
aquell semàfor cada dia. Érem uns descerebrats sorollosos i
impertinents, però hi havia una frontera invisible que cap de
nosaltres no hagués gosat de traspassar. Potser sí que havíem
rebut una educació tirant a justeta. Però encara que a les nostres
cases no hi hagués biblioteca ni haguéssim anat mai al teatre
sabíem que aquell pobre home d'edat indeterminada era de sucre.
Aquesta expressió endolcia la crueltat del món des de la nostra
tendra infància. Quan un germà petit se'ns volia afegir a algun joc
per al qual no el veies capacitat, l'integraves advertint a la resta
que era de sucre i que, per tant, no se'l podia fer parar. A un
personatge com el de l'home que saludava als camions, avui no sabríem
molt bé com tractar-lo. Vull pensar que no és perquè la societat
no tingui valors, sinó perquè per sort els discapacitats
intel·lectuals, els malalts mentals, ja no vaguegen pels carrers en
el millor dels casos o s'amaguen a les cases en els pitjors. No. En
poc més de vint anys, l'anomenat tercer sector ha donat ensenyament
i feina a aquestes persones, millorant-los la qualitat de vida.
Fent-los autònoms en la mesura de les seues possibilitats. Però la
tisora de Dàmocles amenaça la tasca d'aquestes entitats. Arran d'una
de les nombroses protestes que s'han fet recentment contra la
retallada de subvencions vaig sentir un senyor que lamentava que es
retornés als anys vuitanta i em va venir clara i diàfana la imatge
d'aquest pobre home que saludava els camions perquè, segurament, no
tenia res millor a fer durant tot el dia. I vaig enyorar els dies
d'institut, aquell ahir de Paul McCartney en què tots els nostres
problemes semblaven tan llunyans. Ara em costaria més de
desentendre'm d'una persona tan vulnerable. De fet, no me'n vull
desentendre. Seria immoral. És immoral.
El retrovisor. Publicat al diari Segre (7-12-12)
