La
conversa va tenir lloc a la Seu Vella. S'acabava d'estrenar la
democràcia. Tot estava per fer i tot era possible. Els dos amics es
van quedar sols. “Vull crear un premi literari. Les institucions
hem d'oferir incentius als escriptors o no ens en sortirem amb la
llengua. I vull que aquest premi porti el teu nom”. La resposta de
Josep Vallverdú va descol·locar Jaume Magre, l'inoblidable regidor
de Cultura de la Lleida dels vuitanta. “D'acord, però que sigui
d'assaig. És el gènere que més suport necessita”. I aviat van
quedar entesos. Lleida creava el premi d'assaig Josep Vallverdú. Un
dia com avui de fa, exactament, trenta anys, l'hotel Condes de Urgel
acollia una vetllada literària que faria història. Eren els temps
en què ser periodista cultural era molt dur, que no hi havia mòbils.
Ni ordinadors portàtils. El jurat deliberava durant el sopar i es
feia públic el veredicte quan es tenia. Mala sort si eren les dotze
de la nit. Jaume Magre estava més nerviós que si hagués enviat un
original a concurs. Creia en el premi. No em costa imaginar-me'l
anant de taula en taula, com li veuria fer tantes vegades a partir de
1993, quan vaig començar a cobrir la vetllada literària per fer-ne
una crònica per al diari. Era un home exquisit, elegant, honest.
Però aquella nit de fa trenta anys era, sobretot, feliç. El seu
premi havia estat un èxit organitzatiu. Hora de llegir l'acta. No hi
havia un guanyador, sinó dos. L'assaig La
poesia de Gabriel Ferrater
havia estat escrit a quatre mans per dos perfectes desconeguts:
Xavier Macià i Núria Perpinyà. Ara són dos autors respectats. Dos
professors amb una llarga trajectòria a la UdL. Però aleshores eren
dos joves acabats de llicenciar-se. A Xavier Macià li va tocar pujar
a l'escenari. Núria Perpinyà es va perdre la gala. Era de viatge de
noces a París. A la taula de premsa ja ningú no va tastar les
postres. Tocava córrer cap a les redaccions. S'havia d'escriure la
notícia (sense ordinador!) i revelar el rodet de fotos. Per a una de
les periodistes passar a l'acció va ser tota una heroïcitat. Joana
Bonet es va atrevir a anar a a gala amb mític vestit amb el cèrcol
a la faldilla d'Ágatha Ruiz de la Prada que només es veia a les
passarel·les i a la Domingo's. No era fàcil moure's amb ell i,
encara menys, passar desapercebuda. Ara és una autoritat en el món
de la moda. Una nit premonitòria.
El retrovisor (Segre, 14-11-14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada