Que
l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter morís la
duquessa d'Alba ha estat com si Avon truqués a la meua porta. El
destí ja les té aquestes coses. No saps si és molt bromista o molt
cruel. Fa una colla d'anys Ava Gardner va publicar les seues
memòries. Estava arruïnada. L'animal més bell del cine envellia.
Llei de vida. El llibre, amb la previsible desfilada d'amants, li
garantiria una bona jubilació. Tots vam anar directes al capítol
que la porta a Tossa de Mar a rodar Pandora
i l'holandès errant i
s'enamora del torero
català Mario Cabré. El primer d'una llarga llista. De Tossa va fer
cap a Madrid, per a desesperació de Lucía Bosé, que es va acabar
divorciant de Luis Miguel Dominguín tipa de portar banyes públiques
i notòries. Era el moment de saber del cert si el Fary deia la
veritat i abans d'apatrullar
la ciutat amb Torrente havia seduït la bellíssima comtessa
descalça. Ava
Gardner no tenia massa bon record d'aquest país de pandereta que
presumia de ser different
i a les seues memòries assegura que als anys seixanta “a Espanya
no funcionava bé ni el vàter de la duquessa d’Alba”. Una
d'aquelles frases que per alguna estranya raó et queden gravades.
Qui li havia de dir a la pobra -és un dir- Cayetana que vint-i-cinc
anys després que es publiqués aquest llibre ella moriria l'endemà
de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter. També se l'ha
perdut Camilo José Cela. I també li hagués agradat. L'agost de
1956 va arribar a l'estació de tren de la Pobla de Segur disposat a
recórrer el Pirineu per escriure'n un llibre. Viaje
al Pirineo de Lérida no
es publicaria fins al 1965. No és, precisament, una guia turística.
Tot i que amb els anys algunes de les ocurrències del Nobel s'han
convertit en veritables reclams. A l'hotel Fonda Agustí d'Esterri
d'Àneu se'n fan un tip de dir que ja no existeix el curiós vàter
que va descriure l'autor de La
Colmena.
De fet, aquest inodor era, al seu parer, “allò més meritori i
artístic” que havia trobat a Esterri. Costa de creure que envoltat
del paisatge de les Valls d'Àneu i amb tants notables exemples de
romànic fes aquesta afirmació, però els propietaris admeten que
era una tassa singular. Que s'havien de pujar unes escales per
seure-hi, com un insòlit tron des del qual “se
domina, con el ojo ciego, buena parte del mundo”.
El retrovisor (Segre 21-11-14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada