L'home que tenia sort

Tinc pendent d'anar al Museu Morera a veure la gran retrospectiva de Lluís Trepat que ha comissariat Francesc Gabarrell. La mirada del demiürg, es titula. Ben triat, el pòster que la promociona. Un Lluís Trepat jove, de perfil, mirant la plaça Ricard Viñes per sobre dels vianants. Un ull clar guaitant un món que cada vegada li deu resultar més llunyà i incomprensible. Té 89 anys i ja en fa sis que es va retirar. La vista li falla i les mans no responen. Però conserva l'elegància. La barba ben retallada. El mocador desimbolt al coll. Potser perquè mai no l'he tractat, em sembla un home seriós, gairebé sever. I ja em va bé de pensar-ho, perquè jo també estic seriosa, gairebé severa. Diumenge ens regalaran una hora a canvi d'arrabassar-nos la llum de les tardes, d'instal·lar-nos en un hivern anticipat. Hi penso i m'envaeix una nostàlgia preventiva. Depressiva. Curiosament, no em puc treure del cap un altre artista de la seua generació que també era militant del mocador al coll. Potser és perquè Ernest Ibàñez Neach era un optimista convençut que el meu subconscient hi recorre. "Jo he tingut molta sort a la vida. Moltíssima", deia. Als 17 anys va haver d'anar a la guerra. "Em van mobilitzar i després de dos mesos d’instrucció ens van enviar al front, a Vila-real, amb el Regimiento de Carros de Combate Número 2. Havíem de cobrir una companyia que havia perdut tots els homes. Els havien matat a tots. Vam fer un viatge infernal en un tren de càrrega que ens va deixar a Vila-real quan ja era fosc. Ens van instal·lar en una casa que havia estat bombardejada i ens van dir que dormíssim una mica, que l’endemà havíem d’anar al front. Evidentment cap de nosaltres va poder aclucar l’ull malgrat el cansament del viatge. Saber que anaves a cobrir una companyia de la qual no havia quedat ni un supervivent no t’anima, precisament. A primera hora del matí, quan encara érem a la casa, va arribar un oficial i ens va comunicar que la guerra s’havia acabat. Així, de cop. No vaig haver de disparar ni un sol tret. Això és sort. Això és tenir una sort increïble!". A mi aquest home em desarmava. L'any 48 va fer un viatge a París aprofitant un permís per anar al Vaticà. Va tornar carregat de fe. Però de fe en la pintura. Kandinsky li va descobrir l'abstracció. "Benseny i jo vam passar davant una galeria que anunciava una exposició d’independents. Hi vam entrar i em vaig trobar un quadre de Kandinsky. Em van caure llàgrimes. Benseny ens va espantar i tot. Jo no podia haver arribat a somiar que es podia pintar sense figuració. A partir d’aquell moment se m’obre un món de possibilitats". Altre cop l'optimista. L'home que tenia sort. Prou per haver marxat el 23 de març de 2011 amb Elizabeth Taylor, la bellíssima dona dels ulls violeta. Com Dámaso Alonso, que va morir el mateix dia que Ava Gardner. Qüestió de sort.

El retrovisor (Segre, 24-10-14)