'Vaquilles' i forasters

Potser era la por que tenia, però el so de les peülles ressonant als carrers asfaltats era terrible. I t'arribava en un dramàtic crescendo. Primer senties una remor apaivagada pels crits histèrics i jovials a parts iguals. Després es giraven les tornes i aquelles veus excitades s'anaven perdent mentre augmentava el volum del terrabastall que feien les vaquilles. Jo m'ho mirava des del balcó, perquè encara no tenia edat de córrer. Instintivament, t'agafaves fort a la barana quan passaven per sota de casa i senties a la panxa una sensació molt semblant a la que et provocarien al vespre els cops de plateret de l'orquestra de l'envelat, desproporcionadament amplificada. La seqüència auditiva era la mateixa cada volta que aquelles pobres bèsties feien al poble. De sobte, un canvi de ritme inesperat. Els crits es van dissolent com un glaçó en un mar de silenci. Tothom s'esvera. Un noi s'ha fet el valent i ha quedat arraconat amb un bòvid al seu davant. Es queda immòbil. Els altres corredors d'aquest encierro casolà intenten distreure l'animal. Però aquell bou que tot just ha deixat de ser vedell no es deixa ensarronar. Ell també resta immòbil. Sembla un d'aquells jocs de mirades en què perd qui primer se li escapa el riure. Des del meu angle, el jove no té cap. A més, estic més pendent de la vaquilla. Una padrina que fa estona que es senya no pot més amb la incertesa i fa una pregunta: “Que és del poble?” És una velleta venerable que sembla preocupada de debò. Recordo sentir-me culpable. Vaig contestar educadament que no li veia la cara. Era cert. Però també era veritat que sabia que era foraster, perquè no duia la samarreta de la penya que uniformava tot el jovent autòcton. La vaig voler fer patir. I em va sorprendre el meu sadisme incipient. Aquella dona em va descobrir la xenofòbia en un temps en què un embetumat rei Baltasar era el més semblant a l'exotisme que coneixíem. No va passar res. El bou se'n va cansar, suposo. Poc després es van prohibir les vaquilles. El món canviava. I va arribar Babà, el primer negre que es va instal·lar al poble. En vindrien molts altres. Gent de països que ni tan sols érem capaços de situar en el mapa. Em pregunto, però, si el món va canviar prou. Si malgrat viure en una societat acolorida encara no hi ha massa gent que fa preguntes fatídiques. 

El retrovisor (Segre 26-9-14)