El poder de la civada

Era una mort terrible. Lenta i cruel. Agònica. La impotència de no poder fer-hi res. La ràbia d'haver-te posat tu mateixa en aquell malèfic parany de naturalesa despietada. Només tenies l'opció de quedar-te molt quieta i esperar. Retardar l'inevitable per, amb una mica de sort, ser rescatada per algun portador de salacot que t'aproparia la branca providencial. Sí, ho confesso, la recorrent visió d'una mà acomiadant-se del món abans de ser engolida per un terra voraç i insaciable em  traumatitzava. No hi havia res pitjor que les arenes movedisses. Un perill invisible. En el meu record, a totes les pel·lícules de Tarzan hi havia una lluita aferrissada amb un cocodril que acabava amb victòria del rei de la selva i una escena en què un dolent era xuclat amb calma sàdica per un aparentment innocent toll d'aigua. Només hi havia una cosa que em fes més por que els sorramolls i era un atac de la marabunta. Les arenes movedisses eren un clàssic. Literalment. Daud, el fidel servent de Lawrence d'Aràbia, va ser una de les víctimes d'aquest assassí bellugadís. També  sortien a Les mines del rei Salomó, Indiana Jones, Mad Max... Però un bon dia van passar de moda. The Artist les va recuperar en una picada d'ullet a les moltes generacions que temíem que el terra s'enfonsés a sota dels nostres peus. Vaja, que ja eren una relíquia. Llegeixo que quan els efectes especials no es generaven per ordinador algun MacGiver va tenir la idea d'afegir civada a l'aigua. Perden molt dramatisme aquelles morts en blanc i negre si visualitzes un bol de cerals gegantí.  Per a postres, els científics aigualeixen el vi sense miraments. En una entrevista que li van fer a TVE a Alfredo Arche, sedimentòleg del Consell Superior d'Investigacions Científiques, afirmava que és pràcticament impossible que algú mori empassat per un sorramoll. Que, com a molt, una persona quedaria atrapada fins a la cintura i que, en tot cas, això mai no pot passar en un desert. Un article publicat a la revista Nature el 2005 també s'entestava a contradir David Lean. Que si la densitat del cos humà és menor que la de les arenes movedisses i altres arguments per l'estil. Una barreja de desencís i alleujament. Ja podem veure món sense patir. Almenys si anem al desert on regnava Peter O'Toole. O a la selva de Tarzan. On sí que han de vigilar és a la badia de Morecambe, Anglaterra. Qui ens ho havia de dir? 

El retrovisor (Segre, 12-9-14)