Em
veig a mi mateixa passant per davant del televisor. Està encès,
però no li presto cap atenció. Sento, accidentalment, que estan
fent un reportatge. Aquella veu professional, de dicció perfecta.
Segurament, és Informe
Semanal.
Encara el fan, però en versió light i a hores intempestives. He
anat a buscar alguna cosa a l'habitació que no recordo. Per l'època,
apostin per una cinta verge de cassette
o un producte enganxós per crear una complexa estructura
capil·lar i encertaran. Remeno algun calaix i el locutor (ai! quan
encara hi havia locutors que sabien llegir i pronunciar correctament
cada paraula) explica que a la Xina es viu una autèntica bogeria
perquè aquell dilluns serà vuit del vuit del vuitanta-vuit i, pel
que sembla, el número vuit és el de la bona sort al país asiàtic.
Sempre m'han fet gràcia les supersticions. Em resulta commovedor
que algú cregui que un un color pot causar una catàstrofe. Que es
facin rituals còmics, com ara llençar sal per sobre de l'espatlla
esquerra per compensar algun descuit. Però els xinesos no estaven
disposats a jugar-se-la. No sé quants milers de parelles van dir que
es casaven aquell dia de tan bon auguri. Més impressió em va fer
saber que s'esperava una allau de naixements, perquè moltes dones
es provocarien el part, convençudes que si la criatura arribava al
món aquell dia concret no li succeiria mai res de dolent. Però aquell
dilluns, ja s'ho poden imaginar, va ser un dia com qualsevol altre. A les notícies van dir
que Sarah Ferguson, la simpàtica pèl-roja que s'havia casat amb el
príncep Andreu -el guapo dels Windsor-, havia estat mare d'una nena.
Potser sí que nàixer envoltada de vuits et fa ser especial. D'altra
manera no s'explica el barret que la princesa Beatriu va lluir amb
desimboltura el dia del casament del seu cosí Guillem amb Kate
Middleton. Ni tan sols vaig veure el reportatge del 88, però el vuit
del vuit del vuit, quan Beijing enlluernava el món amb la cerimònia
inaugural dels Jocs Olímpics, em va retornar la escena amb aquella
nitidesa que t'espanta una mica i tot. Per fi els xinesos tindrien
una bona raó per commemorar aquesta data, perquè si la Viquipèdia
no enganya, l'única cosa digna de menció que havia passat a la Xina
un vuit d'agost va ser un terratrèmol, cosa que em fa sospitar que els
descreguts anem ben encaminats. I, de sobte, Google m'il·lumina a
través de Dolça Catalunya, un lloc web creat “per una colla de
catalans normals” -diuen-. Un dia com avui de 1992 va passar una
cosa extraordinària: “Pep
Guardiola llenó el Camp Nou de banderas españolas”. I,
compte, contra els polacos.
Or olímpic de futbol per a la selecció espanyola. Aquell sí que va ser un gran dia per a la gent normal de Dolça Catalunya.
El retrovisor (Segre 8-8-14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada