El tatuatge de Pujol

És un nom molt corrent a Catalunya. Se n'han fet trobades i tot. Però de Jordi Pujol només n'hi ha un. I, fins ara, era molt honorable. “Si em para un mosso d'esquadra li ensenyo el braç i tremola”. Em mostra un tatuatge pansit. La pell ha perdut elasticitat. Els músculs ja no li perfilen la virilitat que encara exhibeix el verb de qui se sent en l'obligació de flirtejar perquè li resulta impossible parlar seriosament amb una dona. En aquell braç colrat pel sol s'hi llegeix “Pujol” en lletres que pretenen ser gòtiques. És el seu cognom, però no el sap pronunciar. Té un inconfusible accent andalús. D'on ell ve, dir-se com el vint-i-tres anys president de la Generalitat és un exotisme amb el qual no para de fer broma. És a Lleida per collir fruita. Un temporer. Comparteix alberg amb nois de diferents nacionalitats. Tots més joves que ell. I amb la pell encara més fosca. Això no ho porta massa bé. Veure's en l'espill d'aquests ocasionals col·legues de bancal li fa mal. No ho diu explícitament, però sent la necessitat de justificar-se. De marcar distàncies amb els immigrants. I ho fa amb unes credencials insòlites: “he estat set anys a la Legió, a mi no em posa ningú la mà a sobre”. D'aquesta etapa li ha quedat el sobrenom d'El Lejía. Té un altre àlies. “Mira”, em diu mostrant-me l’altre braç, torturat pels mosquits. És tan desproporcionadament grossa, que em costa interpretar que és una ve baixa. Li va del colze al canell. N'està orgullós. Ens dóna uns segons perquè l'admirem abans de desvetllar-nos-en el significat. “Em diuen el Bala”. Un d'aquells moments en què reprimir la perplexitat t'hauria de suposar una candidatura als Oscar. Sóc conscient que els nostres miraments ortogràfics l'haguessin fet morir de riure. No sé què se n'haurà fet d'ell. Tenia una collada de fills, com el seu homònim. Però dubto que en els setze anys que fa que es van creuar unes hores les nostres vides hagués rebut una herència de quatre milions d'euros. En aquella època, el seu primogènit no tenia previst d'anar a Andorra, sinó a la mili. “Quan torni, si té el que s'ha de tindre -ell va ser més explícit-, que es tregui el carnet de primera i jo, si convé, demano un crèdit i li compro un camió”. El món ha canviat molt. No es donen crèdits. I amb el cognom Pujol ja no es quadra ningú. Qui li havia de dir al pobre Vala!

El retrovisor. (Segre 01-08-14)