A Maria Vidal Guardiola, in memoriam
Érem
políticament incorrectes i pels volts de Sant Josep ens dedicàvem a
fer cendrers que mai no arribarien a Nadal. Les demostracions d’amor
d’un fill en edat de primària acostumen a ser fràgils. Ni es
preguntava si el pare en qüestió fumava. Era un home. Punt. La
senyoreta Maria passava per les taules folrades amb papers de diari
–sempre l’Avui–
i fingia no adonar-se de la nostra tendència cap a l’abstracció
involuntària. Cap a la deconstrucció avant
la lettre. Era una dona
alta per a la seua època. Cabells curts, tallats a navalla i negres
com l’estalzí. Un somriure sorneguer pintat amb generositat. Era
una McGiver de les manualitats. Teníem unes papereres que eren
l’enveja de l’escola. En teoria, les fèiem nosaltres. Però, no
ens enganyem: era ella l’encarregada de posar en marxa l’operació
transformer
i convertir un tambor d’Ariel en una criatura fantàstica en tots
els sentits. Va morir fa poc. En el meu record encara porta una bata
de ratlles blanques i blaves. Suposo que entra dins de la categoria
de mestra talibana de la qual fugia el flamant acadèmic Félix de
Azúa, perquè pertanyia a la generació precursora del reciclatge.
Als anys setanta, reciclar no tenia res a veure amb separar la brossa
ni amb contenidors de colors. Reciclar-se era sinònim de fer cursets
de català. Fora d’hores. Pagant-se la gasolina de la butxaca quan
les classes quedaven lluny de casa. Els dissabtes van deixar de ser
festius per a aquests docents als quals no s’ha agraït mai prou
tot el que van fer perquè la normalització lingüística fos un
èxit. Una callada heroïcitat dels temps en què Franco ja no hi
era, però el franquisme seguia aquí. Aquests mestres van fer prémer
l’accelerador democràtic. Ens alliçonaven, ben cert. Sobre
accents oberts i tancats, sobre barbarismes que teníem adherits a
l’ADN. També ens van ensenyar a viure en un món que, de cop, va
canviar. I va deixar de ser estrany que la senyoreta Maria conduís
el seu propi cotxe i fes viatges arreu del món. Jo, de gran, volia
ser com ella, encara que tingués tan poca traça moldejant fang. Qui
m’havia de dir que admirava una talibana. La pixada fora de test de
Félix de Azúa em va semblar la història d’un idiota (explicada
per ell mateix).
 |
| Gràcies, senyoreta. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada