Senyora de Bressui

Era hivern. Els cims de les muntanyes encara portaven un barret de neu. Però la tarda era tan assolellada que els abrics feien nosa. El dia havia estat molt llarg. Fèiem un reportatge de pobles en perill d'extinció. O, el que és el mateix, portàvem tants revolts acumulats que Bressui ens va semblar el paradís. Era el darrer poble d'un llarg llistat. Sort, als nostres peus. Un silenci majestuós impregnant de solemnitat el paisatge. “Que us heu perdut?” Una dona gran, d'edat indeterminada entre els seixanta molts i els noranta més, avançava decidida cap a nosaltres. Amb una navalla a la mà. Era molt menuda i semblava inofensiva, però la fulla d'acer ens assenyalava. Ni se'n va adonar. De fet, la vam acabar entrevistant i va sortir a totes les fotos amb la navalla. I el davantal. La fesomia està desdibuixada en el record. Però ella no. Se la veia feliç recordant els temps en què les cases ensorrades eren plenes de vida. De fet, estava convençuda que tard o d'hora tornaria a tenir veïns a qui desitjar un bon dia. “Tant turisme, tant turisme... què no menja la gent de Barcelona? Algun pagès haurà de quedar al Pirineu perquè se'ls pugui posar un plat a taula, no?” Ens va fer riure, però tenia raó. Han passat més de vint anys. Desconec si la febre del totxo va convertir aquell racó de món en l'enèsim parc temàtic de l'autenticitat muntanyenca a base de falsa pedra i falsa pissarra. Si la dona de la navalla encara té energia per fer-se càrrec de la casa, l'hort, les gallines i els vedells. Podria ser. El recent tricentenari de la mort del general Moragues m'hi ha fet pensar. Estava casat amb la pallaresa Magdalena de Giralt, que tenia el títol de Senyora de Bressui. Té una novel·la. Entre el 1714 i el 1727 la seua vida va ser un infern. Va ser miserablement utilitzada per pressionar a Moragues. En plena guerra, segrestant-la i empresonant-la quatre mesos a Balaguer. I després de les capitulacions de Cardona, quan el general desisteix de fugir a França en saber que ella en pagarà les conseqüències. Quedar-se li costa la vida. El dia 27 de març de 1715 es fixa la data d'una execució especialment cruel. Moragues és un símbol. No n'hi ha prou amb la condemna a mort. Se n'ha fer escarni. Un avís a navegants de com se les gasten les noves autoritats. Descalç i amb camisa de penitent, Moragues, que aleshores té 46 anys, rep tracte de traïdor. És arrossegat viu per cavalls pels carrers de Barcelona, decapitat i esquarterat. Tot molt gore. Per si això no semblava prou contundent, el seu cap és penjat dins d'una gàbia al Portal del Mar amb un rètol en què s'advertia que havia abusat de la clemència reial.  La seva dona és obligada a viure a Lleida sota control militar i, finalment, empresonada del 1720 fins a la signatura del Tractat de Pau de Viena de 1725 entre Felip V i Carles III. Però ni amb aquest nou escenari polític les autoritats borbòniques accedeixin a retirar el macabre trofeu. Magdalena de Giralt mou tots els fils que té al seu abast.  Per fi, després d'un exhaust pelegrinatge diplomàtic de la Senyora de Bressui, l'1 de febrer de 1727 la Cort de Madrid fa arribar una ordre al Marquès de Risbourg, capità general de Catalunya: “Ha convenido el rey que se recoja la cabeza de su difunto marido que dice que se halla todavía pendiente en la Puerta del Mar de esa capital y me manda SM participarlo a VE para que expida la orden conveniente a su cumplimiento, pero que se recoja la cabeza sin publicidad ni ruido”. En algun moment entre el 14 i el 15 de juliol de 1727 el cap del general és despenjat discretament i enterrat. Sense publicitat ni soroll. A sobre. Oficialment, la Guerra de Successió havia acabat el 1714. Però el malson es va allargar durant molt de temps.