De quan el febrer era nostre

Ha de ser molt complicat exercir d'historiador. Una data -una dada-, aïllada, no diu res. Cal saber interpretar-la. Conèixer l'imprescindible context. Els meus records d'infantesa no tenen res a veure amb els d'un nen de ciutat escolaritzat en un centre de renovació pedagògica. Els meus anys setanta són la postguerra. Sense misèria, però la postguerra. De tant en tant emergeix una escena felliniana que et posa en contradicció amb el calendari. Penses en la pueril excitació que et produïen els febrers de fa trenta anys llargs i et sembla impossible que estiguem parlant de la mateixa època en què s'aprovava en referèndum l'Estatut de Sau. O que Jaume Vallcorba fundava l'editorial Quaderns Crema. T'adones que són records que si tracéssim amb un ròtring una línia del temps, coincidirien amb la publicació de discos de Joy Division, The Clash o The Cure. Però jo miro enrere i la banda sonora va a càrrec de Luis Aguilé. Bé, ell no canta. El 'Cuando salí de Cuba' l'entona -és un dir- una veu femenina. Santa Àgueda era un clàssic. En parlo en passat, perquè des que es va inventar el playback ha perdut molt. El 5 de febrer manaven les dones -compte: només les casades-. Al matí voltaven el poble en processó i a la tarda ens sorprenien amb un teatre de varietats que ens tornava boges. Veure les mares cantant i ballant amb vestits llampants i maquillatge excessiu no tenia preu. Elles asseguraven que aquell dia eren les ames i senyores, però el cert és que totes actuaven havent deixat els plats rentats i planxada i plegada la roba que ens posaríem per fer de públic entregat. Com feien sempre. Així de paritària era la societat. Les solteres també tenien el seu dia. Però Santa Apol·lònia no era tan excitant. Ens disfressàvem de manera molt casolana i ens passàvem la tarda menjant pipes i rient de la fila que fèiem. Era el més semblant al Carnaval que coneixíem. Perquè, per delirant que sembli, Franco també havia prohibit aquesta festa. Ja havíem canviat de dècada quan un febrer els mestres ens van sorprendre amb perruques i roba impossible. Santa Àgueda va passar a ser un Scala en Hi-Fi i santa Apol·lònia es va reconvertir en una festa de quintos mixta. Des d'aleshores, la suposada gresca i disbauxa l'organitzen ajuntaments i escoles. Hem recuperat el Carnaval, però hem perdut l'esperit de la festa.

El retrovisor (Segre, 6-2-15)