Justícia poètica

“No al pla del romànic”. Costa de creure, però hi va haver un temps en què aquestes pancartes proliferaven per la Vall de Boí. Sacrilegi? No: restes de sèrie del brutal desarrollismo tardofranquista que tants bons resultats econòmics havia donat en d'altres valls pirinenques. Un fre a les legítimes aspiracions de prosperitat d'un territori que no veia massa clar que unes esglésies atrotinades els poguessin reportar més beneficis que un hotel. No, no riguin, que no és ignorància. Prou que se les estimaven aquelles pedres mil·lenàries, però tret de quatre entesos, ningú no semblava interessar-se'n. Una enquesta dels primers noranta posava de manifest que els catalans situaven majoritàriament a Girona Sant Climent de Taüll. Hi havia molta feina a fer. Moltíssima. De restauració del patrimoni, de promoció turística, de creació d'infraestructures... En menys d'una dècada s'havia treballat tant que la Vall de Boí era un referent de turisme de muntanya i el seu romànic, polit i endreçat, es cotitzava a l'alça. Tant és així, que va aconseguir un passi vip per entrar al selecte club del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Una història amb final feliç, per variar. Des que als anys vuitanta es van posar de moda els escalfadors sabem que la fama costa, que res no és fàcil. Que l'èxit és vèncer la por al fracàs. Per això em mereixen tant de respecte les iniciatives aparentment tronades que desafien la crisi i els mals auguris: el festival Esbaiola't, d'Esterri d'Àneu; el cicle d'espectacles de petit format Cua d'Estiu de Fondarella; la Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles... En trobaríem exemples a cada comarca. Potser sí que tot està per fer i tot és possible. Que treballar dur i fer-ho bé no és garantia de res. Però quan s'arriba a l'olimp des d'una drecera, tard o d'hora s'ha de pagar peatge. O al plató de Sálvame Deluxe si aquesta fama ha arribat via entrecuix televisat o davant d'un jutge si t'has passat per aquest mateix entrecuix l'ètica que se li suposa (i se li ha d'exigir) a qualsevol càrrec públic. M'agrada pensar que qui la fa la paga. Sé que semblo una ingènua. Però crec en la justícia poètica. Encara. I si cal, faig d'Scarlett i em preparo la pastanaga per jurar solemnement aquest capvespre que mai més no tornaré a passar ànsia. Crec en l'espècie humana, ves.

El retrovisor. (Segre 16-8-13)