Tota la veritat

Amb la vènia. He de confessar que mai no he assistit a un judici. La meua nul·la cultura en aquesta matèria es limita a una sobreexposició a pel·lícules i sèries de televisió americanes. Ara és moment de dir: “Protesto!” En el meu imaginari els testimonis juren sobre la bíblia dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. I jo em pregunto si això és possible. Si algú pot dir tota la veritat. Si algú pot arribar a saber mai tota la veritat. Recordo una migdiada d'estiu que jugava en silenci -en temps de collita, la norma era sagrada- avorrint-me amb aquella dignitat imaginativa dels que no saben què són les activitats de lleure, ni l'ampli assortiment d'extraescolars ni les vacances. De sobte, música celestial. “Gitanos!”. Sí, efectivament, encara no sabíem què era la correcció política. El crit instintiu tindria conseqüències, però a veure qui es podia reprimir sentint dringar campanetes. Havia vist mil vegades el carro dels gitanos, amb els animals guarnits amb cascavells per anunciar l'espectacle des de la llunyania. No calia, perquè les ferradures dels cavalls ressonaven amb força als carrers cimentats. Un contrast de greus i aguts compassats creant una melodia que ara em sembla d'una tristor infinita però que aleshores em produïa una pueril excitació. “Gitanos!”, vaig insistir. Els germans vam sortir al balcó disposats a rebre amb els braços oberts aquells nòmades que ens portaven cine passat de moda a la plaça, pallassos o malabars. No ho enteníem. Semblava que aquest cop s'anunciaven amb un espectacular truc de màgia i s'havien tornat invisibles als nostres ulls. Els sentíem passar, però no els vèiem. I s'allunyaven com fantasmes sense que fóssim capaços d'entendre com s'ho feien. Ens disposàvem a investigar-ho sortint al carrer sense el preceptiu salconduit del permís patern i/o matern quan, justament, la nostra mare apareixia pel passadís aguantant-se el riure. Ens havia sentit, però lluny d'enfadar-se també va sentir la curiositat d'aguaitar. Ella tampoc no va veure el carro però ho va entendre tot. El cavall era una noia que seguia la incòmoda moda dels setanta de portar esclops amb la sola de fusta. El guarniment de campanetes i cascavells era un senyor que caminava just al seu darrera amb dos ampolles de cervesa a cada mà. Així va ser com vaig descobrir que la veritat és relativa.

El retrovisor (Segre 30-8-13)