D'on és Carme Forcadell? No és pas
tafaneria: el seu accent em desconcerta. La pregunta és retòrica.
Un bon amic tan intrigat com jo amb la resposta em va fer saber fa
poc que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana és de Xerta.
Seguint l'exemple de Mari Pau Huguet, Forcadell ha optat pel
mestissatge dialectal. Consti que no criminalitzo. Cada casa és un
món, que diuen. Però això passa per alguna cosa. No conec cap cas
de parlant oriental que després d'uns anys a Lleida, a Tortosa, a
Fraga o a València hagi abandonat el seu accent. A nosaltres, però,
ens fa nosa. Fins i tot l'alcalde de Lleida canvia la nostra
característica e oberta per una artificiosa a final, com si fos
d'Aitona, o de Mequinensa, on sí que les paraules acaben en “a”.
Eps, no us embaleu que això -en públic- ho fan ell i una bona
colla! Per no parlar dels periodistes de Ponent del sector
audiovisual, que a banda de satanitzar aquesta e oberta, un dia
prendran mal dient “xarxa” o “seixanta” amb una exagerada i
en absolut natural pronúncia de la ix. Aquesta setmana feia una
gestió burocràtica i la noia que m'atenia va repetir una dotzena de
vegades “en quant”. Era tan amable que em sentia culpable per
l'esgarrifança que em provocaven aquestes dos paraules (dos, no
dues). No pel castellanisme, que ja estem tots curats d'espants, sinó
perquè va ser la constatació de la mort d'una expressió tan
nostra com “en pic”. És trist haver-la deixat de dir perquè no
la sentim a TV3. I la trobem tant a faltar que per no haver de
recórrer a: “tan aviat com..” o “tan bon punt...” fem cap al
castellà per dir -malament- allò que ja dèiem. No s'ha resolt bé
l'estàndard català. No tinc ni idea de com s'hagués hagut de fer,
però és evident que és un estàndard massa proper a una parla
concreta i això ens ha condemnat a centenars de milers de persones a
haver d'aguantar brometes cada cop que obrim la boca. Ah, sí, em
queda per justificar el títol. Aquest article naix d'un tweet de no
recordo qui sobre el programa de Catalunya Ràdio 'Les mil i una
nits' de Maria de la Pau Janer. Bé, sobre el programa no, sobre
l'accent de l'escriptora mallorquina, que pronuncia “sexe” d'una
manera molt semblant al número “setze”. I es veu que, si no ets
de la perifèria, això fa molta gràcia. Moltíssima. A mi me'n fa
més aviat poca.
El retrovisor. (Segre 6-9-13)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada