Hi ha moments històrics que t'agafen
a destemps. Que ets massa gran o massa petit. Però no, vist amb
perspectiva, també té la seua gràcia. Tant si ets més vell que
l'anar a peu, que deia el padrí, com si ets una criatura que no
entén res però s'assabenta de tot. “Avui no hi ha escola, que
s'ha mort Franco”. Unes paraules màgiques que et convidaven a
seguir dormint. A arrupir-te assaborint aquella pròrroga inesperada.
El pòster gegant de la Pippi que protegia els meus somnis com a
testimoni. Va ser un dia estrany. Un diumenge laborable de passar-te
el matí en pijama. D'esmorzar tard amb la notícia que tindríem
vacances de propina. Són dies confusos. De veure tothora un taüt en
blanc i negre que em feia una mica de por. La imatge d'una senyora
amb mantellina que li tirava vés a saber què al mort. Homes molt
seriosos que s'aturaven al seu davant i aixecaven una mà amb
fúria... Aviat ens en vam cansar i vam assaborir la llibertat. Un
estrany estiu amb temps d'hivern de voltar pels carrers i jugar amb
despreocupació. Intuíem que allò no era normal, que n'havia passat
una de grossa. Però només passàvem ànsia perquè ens havia quedat
anacrònic un joc de picar de mans de lletra delirant (postdadaïsta)
que començava amb Sancho Panza degollant la seua dona i derivava cap
a l'absurd fins a acabar amb dos xiquetes amb un genoll clavat al
terra i la mà al temple tot dient “viva Franco, viva Franco y su
mujer tam-bién” (amb les síl·labes ben separades). La nostra
modesta transició va ser ràpida i de seguida vam trobar una solució
de rima forçada: “viva Juan Carlos, viva Juan Carlos, y su mujer
tam-bién”. Així eren els nostres dies als convulsos setanta. I,
de sobte, un verb que canviava de significat es va fer omnipresent.
“Botem?” I botàvem fins que ens quedàvem sense alè. No érem
conscients que fèiem un joc de paraules. Tothora es parlava de
votar. De votar sí i de votar no. Resultava enigmàtic però, a la
vegada, t'adonaves que el teu petit món s'havia impregnat d'una
certa solemnitat. Que aquells bots que fèiem eren de broma. Que els
vots dels grans eren una altra cosa i els farien saltar més amunt
del que ens podien propulsar les nostres cames plenes de crostes.
Suposo que les criatures que dimecres van fer història mentre
jugaven en algun voral tindran un record semblant d'aquí a trenta
anys.
El retrovisor. (Segre 13-9-13)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada