A mà, o a màquina?

El dilema no era patrimoni exclusiu del borreguet de Norit. La pregunta “a mà, o a màquina?” era recorrent entre els del meu gremi. Som als primeríssims noranta. Encara trobaríem algun pobre desgraciat que inverteix amb ignorant alegria en 'busques' i en faxos. Qui s'havia de pensar que els mòbils i el correu electrònic formarien part de les nostres vides en breu? Amb prou feines s'havien començat a implantar els ordinadors. Van pujar molt les accions de les òptiques. Aquelles pantalles -compte amb la pronúncia, que els ha de rimar- “fotien un radere com un John Deere”, impagable metàfora de cul gros de Lo diccionari lleidatà. Feien pampallugues en verd fluorescent, com uns follets entremaliats que et concedien diòptries que no havies demanat. Els ordinadors resultaven poc inspiradors. Havien arribat massa tard per als futuristes i els poetes contemporanis no li acabaven de trobar el què. De fet, la majoria en renegava, encara que ara invoquin a Santa Tecla quan se'n va la llum perquè no se'ls hagi perdut res. Els novel·listes trampejaven la feina amb la màquina d'escriure elèctrica, un altre dels dissortats invents de finals del segle XX que tindria la data de caducitat d'un iogurt. Així que cada cop que entrevistaves un escriptor, ja fos per trencar el gel o perquè t'hi portava la conversa feies cap a la pregunta del milió: escrius amb ordinador? La resposta, gairebé sempre, era negativa. Algun 'sí' anava acompanyat del temut 'però'. “Sí, però per passar a net”. El més original va ser Pep Albanell, que acaba de ser distingit amb el premi Trajectòria a la Setmana del Llibre en Català. Ell va ser dels pocs desacomplexats que es va animar a fer ús de la tecnologia. “I això que em fa escriure diferent”. Aquesta no me l'esperava. Però m'ho va argumentar. “Escric diferent jo... i tothom. Només llegint-ne un parell de pàgines et puc dir si un llibre ha estat escrit directament a l'ordinador o fet a mà o amb màquina d'escriure. L'ordinador és molt pràctic, però sempre queden els textos inacabats. És tan fàcil retrocedir, esborrar i afegir que, inconscientment, no vigiles tant”. De vegades hi penso. Ara que no hi ha un ordinador a cada casa, sinó uns quants, aquesta inconsistència, aquesta provisionalitat que detectava Albanell, em sembla una metàfora de la nostra societat líquida, gairebé gasosa.

El retrovisor. (Segre 27-9-13)