Memòria caníbal

Onze minuts de pel·lícula i Hannibal Lecter entra en acció. “Fas servir crema Evian i de vegades et poses L'Air du Temps, però no avui”. Que tingués la capacitat de flairar d'un perdiguer no és el que més em va impressionar del personatge. Tampoc que es mengés el fetge d'un enquestador del cens amb faves i un bon chianti. Al cap i a la fi, era un film de terror. “La bona alimentació t'ha proporcionat una constitució forta, però només una generació et separa de la fam”. El psiquiatre dispara a matar. “I aquest cutis que voldries dissimular és el d'una pagesa”. M'ho deia a mi o a Clarice Sterling? Em va retornar l'escena fa poc. Amb el toc dolç del perfum de Nina Ricci i tot. Feia fotos d'una casa antiga. Bé, vella. Un cartell que un dia va ser fluorescent anunciava que estava en venda. Fa tants anys que està tancada! Jo hi havia estat. A comprar mel. O potser era oli. És un record difús. Quan era petita aquella casa no tenia res de particular. N'hi havia moltes d'idèntiques. Dos pisos d'alçada, parets de tova, una façana estreta, una porta de fusta que només es tancaria a la nit, una única finestra... Quan pensem en una casa de poble ens agrada que s'assembli a la de la padrina de les pizzes Tarradellas, però els micropisos fa molt que estan inventats. Les solucions no passaven per mobiliari a mida d'aquest que té vocació de peça de tetris. Quan les cartes que t'havia donat la vida no et permetien anar de farol amb el teu destí s'imposaven les mesures dràstiques. Als fills grans els tocaria dormir a la pallissa. Literalment. No parlem d'habilitar un dormitori en una antiga quadra: parlem de dormir colgats de palla al mateix espai que els animals. A penjar l'abric al costat dels guarniments del matxo o de la mula. Aquesta obra de Dickens no transcorre al segle XIX. És tan recent que espanta. L'alè de la misèria encara ens escalfa el clatell. D'altres vegades s'optava per treure una boca de casa. Sentimentalismes, els justos. Això li passa a la Conxa de Maria Barbal, la protagonista de Pedra de tartera. No s'esperin una heroïna. Si la novel·la celebra els trenta anys amb bona salut és perquè la Conxa és una dona sorprenentment real que accepta el seu destí amb aquella barreja de resignació i instint de supervivència de qui no es pot permetre el luxe de fer preguntes ni de fer retrets.

El retrovisor (Segre, 27-XI-15)