Cinefòrum improvisat després de la pel·lícula. Del film, però, se’n parla poc. Hi ha gent molt jove a la taula. Algú parla de caricatura. “Com!?” El nostre interlocutor de més edat sembla indignat de veritat i ens fa una classe d’història accelerada. Silenci. El 1995 la Guerra Civil encara feia mal. Teníem la sensació que era un tema llunyà del qual se n’abusava, però el cert és que no en sabíem res. Els supervivents que coneixíem havien optat per l’omertà. Un hermetisme que no acabàvem d’entendre però que intuíem feia més suportable el retorn a una normalitat impossible. Un darrer esforç. Gairebé un sacrifici. Resulta que la història de David Carr que ens acabava de mostrar Ken Loach tenia poca ficció. Que la primavera de 1937 hi va haver una carnisseria en plena plaça Catalunya de Barcelona entre faccions d’un mateix bàndol. Encara es veuen a la façana de Telefònica els impactes de bala. Surrealisme pur. Com si tots plegats s’haguessin oblidat de l’enemic a abatre. Com els seguidors de Brian, que es divideixen còmicament quan el seu profeta perd la sandàlia i tots ho interpreten com un inequívoc senyal diví, però cadascú se’l passa pel seu filtre. Primer motiu de discussió: és una sabata o és una sandàlia? Una dona els il·lumina: aquell calcer els està distraient de la veritable veritat, que passa per seguir la santa carabassa de Jerusalem. Dividits i enfrontats, partidaris de la sandàlia, de la sabata i de la carabassa segueixen Brian amb fervor literalment religiós. Les coses no acaben bé, ja ho saben. Brian és crucificat. Amb escamot de salvament suïcida i tot de propina. Moment de xiular al ritme de Always Look on the Bright Side of Life a veure si aconsegueixo veure aquest cantó lluminós de la vida mentre al meu voltant els partidaris de la carabassa, de la sandàlia i de la sabata es disparen a matar en nom de Brian, com si hem tornat a l’absurditat de la Barcelona de 1937. A la primavera en què morien flors sense que ningú no fos capaç de veure el llarg hivern que s’albirava a l’horitzó. Vint anys després, el record d’aquella tertúlia de pa sucat amb oli em confirma el que ja em va fer saber Gabriel García Márquez quan tot just era una adolescent: el temps no passa, només dóna tombs. Com una atracció de fira.
El retrovisor (Segre 8-1-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada