A Quim Minguell, in memoriam
Cinquanta
anys són molts anys. Oblidin-se de Mad
Men, d'aquella
Amèrica masclista i racista: nosaltres estàvem pitjor. En
llenguatge de l'època, anàvem pel 26è año
triunfal.
Es començava a deixar enrere la misèria de la immediata postguerra.
L'econòmica, almenys. L'estiu de 1965 els diaris anaven plens
d'anuncis en què s'oferien diners per les velles neveres de gel que
la incipient classe mitjana que viatjava a bord d'un 600 es treia de
casa. Notícia d'aquell agost: Lleida, amb 7.886 tractors, es
convertia en la província més motoritzada de Catalunya. Tres nens
van quedar greument ferits al Cogul en esclatar-los una bomba de la
Guerra Civil. Un d'ells, de només set anys, va ser prou valent per
recórrer un quilòmetre no se sap com per demanar auxili. Encara es
trobaven obusos, granades i bales sense haver de buscar massa. No
calien tants monòlits, que a ningú no se li podia oblidar aquella
guerra, per més ganes que es tingués de passar pàgina.
A la Rambla
Francesc Macià l'agost de fa 50 anys se'n va armar una de bona. Bé,
a l'Avenida José Antonio, com es deia aleshores. Un autocar de
turistes belgues va aparcar on no tocava. Espanya encara estava
providencialment col·locada per Déu al centre del món, un detall
que va tenir l'Altíssim amb el Caudillo. Els estrangers no ens havien de vindre
a explicar res. Eren culpables mentre no es demostrés el contrari. I
a sobre tenien el lleig costum de no parlar en cristià. Hi va haver
una monumental baralla de belgues, taxistes i urbans que va acabar
amb deu turistes detinguts, fent amics.
Aquell estiu també va nàixer a Tàrrega
un nen d'ulls riallers que del 1965 només salvava el seu aniversari
i la pintura del seu pare. Cinquanta anys
són molt pocs anys si mesurem una vida. La de Quim Minguell ha
quedat escapçada abans d'hora. Amb el seu agudíssim sentit de
l'humor, segur que diria que ho ha fet per estalviar-se la previsible
festa dels 50. De la mateixa manera que li treia ferro a la químio
perquè el cabell ja no el podia perdre. Vam ser companys de feina
durant un breu però molt intens període. No érem Vietnam, però també vam viure un infern. I ens vam fer costat amb una solidaritat indestructible.
Ens coneixíem d'abans.
Lògic. El Quim era a tot arreu. No sortia mai als crèdits ni pujava
a l'escenari quan es feien parlaments, però era al darrera de bona
part de l'activitat cultural que s'ha fet a Lleida els darrers vint
anys. Se'l trobarà molt a faltar.
El retrovisor. (Segre, 7-8-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada