Tractors, neveres i un nen de Tàrrega

A Quim Minguell, in memoriam

Cinquanta anys són molts anys. Oblidin-se de Mad Men, d'aquella Amèrica masclista i racista: nosaltres estàvem pitjor. En llenguatge de l'època, anàvem pel 26è año triunfal. Es començava a deixar enrere la misèria de la immediata postguerra. L'econòmica, almenys. L'estiu de 1965 els diaris anaven plens d'anuncis en què s'oferien diners per les velles neveres de gel que la incipient classe mitjana que viatjava a bord d'un 600 es treia de casa. Notícia d'aquell agost: Lleida, amb 7.886 tractors, es convertia en la província més motoritzada de Catalunya. Tres nens van quedar greument ferits al Cogul en esclatar-los una bomba de la Guerra Civil. Un d'ells, de només set anys, va ser prou valent per recórrer un quilòmetre no se sap com per demanar auxili. Encara es trobaven obusos, granades i bales sense haver de buscar massa. No calien tants monòlits, que a ningú no se li podia oblidar aquella guerra, per més ganes que es tingués de passar pàgina. 

A la Rambla Francesc Macià l'agost de fa 50 anys se'n va armar una de bona. Bé, a l'Avenida José Antonio, com es deia aleshores. Un autocar de turistes belgues va aparcar on no tocava. Espanya encara estava providencialment col·locada per Déu al centre del món, un detall que va tenir l'Altíssim amb el Caudillo. Els estrangers no ens havien de vindre a explicar res. Eren culpables mentre no es demostrés el contrari. I a sobre tenien el lleig costum de no parlar en cristià. Hi va haver una monumental baralla de belgues, taxistes i urbans que va acabar amb deu turistes detinguts, fent amics.

 Aquell estiu també va nàixer a Tàrrega un nen d'ulls riallers que del 1965 només salvava el seu aniversari i la pintura del seu pare. Cinquanta anys són molt pocs anys si mesurem una vida. La de Quim Minguell ha quedat escapçada abans d'hora. Amb el seu agudíssim sentit de l'humor, segur que diria que ho ha fet per estalviar-se la previsible festa dels 50. De la mateixa manera que li treia ferro a la químio perquè el cabell ja no el podia perdre. Vam ser companys de feina durant un breu però molt intens període. No érem Vietnam, però també vam viure un infern. I ens vam fer costat amb una solidaritat indestructible. 

Ens coneixíem d'abans. Lògic. El Quim era a tot arreu. No sortia mai als crèdits ni pujava a l'escenari quan es feien parlaments, però era al darrera de bona part de l'activitat cultural que s'ha fet a Lleida els darrers vint anys. Se'l trobarà molt a faltar.

El retrovisor. (Segre, 7-8-15)