No
era la caixa de Pandora, però de l’atrotinada maleta de pell amb
què va marxar a l’exili Lluís Companys també en van sortir molts
records i massa ferides sense tancar. Va romandre oblidada prop de
seixanta anys a La Baule, la població de la Bretanya francesa on va
ser detingut ara fa 75 anys. Un dia va sortir a subhasta i la
Generalitat es va haver de rascar la butxaca per recuperar aquest
patrimoni sentimental. Recordo haver escrit la notícia fa més de
deu anys. Una certa esgarrifança. Segurament, la meua padrina anava
amb un farcell quan va fer el seu increïble viatge a peu des de
Cervera a Hendaia amb una criatura de mesos. És una d'aquelles
històries de la guerra que no són lineals. Un trencaclosques de
frases caçades al vol i silencis. Molts interrogants. No sabré mai
per què elles van ser tractades exquisidament a la França que
amuntegava els refugiats republicans en ignominiosos camps de
concentració a les platges. O per què van seguir un itinerari tan
estrambòtic. No sé si vull saber les respostes. Amb els anys
t'adones que la veritat és molt relativa. Que hi ha anècdotes que
expliquen més coses que qualsevol document. Se'ls havia acabat
l'aigua feia estona. Se sentien defallir quan van trobar un rierol on
van beure assedegades. Aigües amunt, la carrossa va convertir-se en
carabassa quan van veure, esgarrifades, uns soldats morts a la llera.
Heràclit diria que no era la mateixa aigua, però elles no hi
estaven d'acord. No tinc el farcell amb què van plantar-se en un
poblet de Clermont Ferrand, però tinc fotos dels dies feliços que
vindrien fins que les va detenir la Gestapo. És la meua particular
maleta de l'exili. El misteriós parèntesi entre la guerra i la
misèria que s'allargaria tants anys. Més històries de viatges a
peu. Aquests, més curts: a Fraga per personar-se davant les
autoritats cada quinze dies. Pitjor ho va tenir Companys. Un dia que
no era a casa, tres persones que parlaven un francès macarrònic van
demanar per ell. Sabia que tornarien. Va dissimular l'ànsia agafant
un llibre a l'atzar, una
edició de les Vies
des Saints
del 1871. La resta és història. La seva dona, Carme Ballester, hi
va fer una anotació: “En el moment en què va ser fet presoner
pels alemanys, el meu estimat i mai més oblidat espòs tenia aquest
llibre a les mans i per això el guardo i l’estimo..."
El retrovisor (Segre, 14-8-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada