dijous, 20 d’agost del 2015

Maletes i farcells


No era la caixa de Pandora, però de l’atrotinada maleta de pell amb què va marxar a l’exili Lluís Companys també en van sortir molts records i massa ferides sense tancar. Va romandre oblidada prop de seixanta anys a La Baule, la població de la Bretanya francesa on va ser detingut ara fa 75 anys. Un dia va sortir a subhasta i la Generalitat es va haver de rascar la butxaca per recuperar aquest patrimoni sentimental. Recordo haver escrit la notícia fa més de deu anys. Una certa esgarrifança. Segurament, la meua padrina anava amb un farcell quan va fer el seu increïble viatge a peu des de Cervera a Hendaia amb una criatura de mesos. És una d'aquelles històries de la guerra que no són lineals. Un trencaclosques de frases caçades al vol i silencis. Molts interrogants. No sabré mai per què elles van ser tractades exquisidament a la França que amuntegava els refugiats republicans en ignominiosos camps de concentració a les platges. O per què van seguir un itinerari tan estrambòtic. No sé si vull saber les respostes. Amb els anys t'adones que la veritat és molt relativa. Que hi ha anècdotes que expliquen més coses que qualsevol document. Se'ls havia acabat l'aigua feia estona. Se sentien defallir quan van trobar un rierol on van beure assedegades. Aigües amunt, la carrossa va convertir-se en carabassa quan van veure, esgarrifades, uns soldats morts a la llera. Heràclit diria que no era la mateixa aigua, però elles no hi estaven d'acord. No tinc el farcell amb què van plantar-se en un poblet de Clermont Ferrand, però tinc fotos dels dies feliços que vindrien fins que les va detenir la Gestapo. És la meua particular maleta de l'exili. El misteriós parèntesi entre la guerra i la misèria que s'allargaria tants anys. Més històries de viatges a peu. Aquests, més curts: a Fraga per personar-se davant les autoritats cada quinze dies. Pitjor ho va tenir Companys. Un dia que no era a casa, tres persones que parlaven un francès macarrònic van demanar per ell. Sabia que tornarien. Va dissimular l'ànsia agafant un llibre a l'atzar, una edició de les Vies des Saints del 1871. La resta és història. La seva dona, Carme Ballester, hi va fer una anotació: “En el moment en què va ser fet presoner pels alemanys, el meu estimat i mai més oblidat espòs tenia aquest llibre a les mans i per això el guardo i l’estimo..."

El retrovisor (Segre, 14-8-15)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada