Un tanc i una cama sarnosa

De vegades m'imagino el demiürg carregant de tinta el ròtring (un pensament anacrònic) i traçant línies sense fi en totes direccions. Moltes interseccions. Cada vegada que una ratlla es creua amb una altra, s'obra el miracle que fa que les coordenades espai i temps deixin d'importar per un instant i un record compartit t'apropi a temps remots, a llocs llunyans. I aquest atzar es repeteix moltes vegades. Ensopegues amb tantes vides, que viure el present és com atrapar la tortuga que persegueix Zenó: un impossible. Hi pensava una tarda plujosa a Vilanova de la Barca. El calendari mostrava un dia d'agost de 2015. Però en aquell ara, que ja és adés, hi havia un irrefutable agost de 1938. Un senyor tanc T-26 de fabricació russa. Bé, això ho he hagut de buscar a internet, que no estic molt al dia de carros de combat. Ara fa 77 anys l'exèrcit republicà va intentar trencar el front del Segre. Els nacionals, quan van adonar-se de la maniobra, van obrir les comportes del pantà de Camarasa. Un desastre. Un de tants en el context miserable d'una guerra. Mirava al meu voltant i constatava que en aquell poble tranquil s'hi va viure un infern. Tantes cases amb la inequívoca estètica de Regiones Devastadas em donaven moltes pistes. M'anunciaven el dramàtic bombardeig que va arrasar el poble. La riuada de 1982 va fer emergir del passat aquest trosset d'història rovellat i atrotinat. Encara tenia el cable lligat amb què el pensaven remolcar. Ara presideix la plaça de la Pau, un bell mirador sobre un mosaic de bancals. Em perdo en aquest horitzó verd recordant un soldat que l'agost de 1938 va haver de marxar precipitadament del front del Segre perquè havia agafat sarna i se li havia infectat la cama. Víctor Torres no dubtava a afirmar que els dies que va passar a l'hospital del carrer Tallers de Barcelona van ser els pitjors de la guerra. “Al front, almenys, et mories ràpid”, exagerava. Parlar amb ell era fer una lliçó accelerada d'història del segle XX. De vegades penso que el que de veritat li feia mal era que l'horror s'hagués instal·lat al seu món. Veure sacs d'arena al seu balcó. Disparar contra els escenaris d'infantesa. Havia estat a Belchite, havia vist la cara més descarnada de la guerra. Però en algun racó de la seua ment conservava una casa confortable i segura. Tot es va perdre, com llàgrimes en la pluja.

El retrovisor (Segre, 21-8-15)