Unes sabates velles

La pàtria, a les sabates. Les mans, el meu exèrcit. N'estava convençuda. Aquella fe indestructible dels adolescents en les cançons que escolten. Absurdes botes de follet, cremalleres complicades, cordons tunejats. La necessitat patològica d'expressar una rebel·lia abstracta que es té a certes edats. Vestir d'uniforme per sentir-se únic. No conservo cap sabata de les que em posava per airejar el meu món interior. No acostumo a aferrar-me a les coses. Però les recordo. I ho faig amb una certa indulgència. Hi ha un temps en què t'identifiques més amb una arracada que amb una bandera. I camines pel món amb la falsa altivesa de qui espanta les pors que el paralitzen. Un dia, sense previ avís, et sents ridícula amb la disfressa que ja no necessites perquè has après a ser tu mateixa, malgrat tot. I ja no has de recórrer a l'excentricitat per saber-te visible. Malena, la del nom de tango, se n'adona en un sopar. Va vestida de bruixa i se'n sent orgullosa. Però una dona vestida de dona s'atansa a saludar la seua parella. I alguna cosa la sacseja. Com si un enorme rètol de neó estigués indicant a tot el restaurant que en aquella taula hi seu una noia insegura que intentava dissimular-ho amb unes incòmodes sabates punxegudes. Hi pensava davant l'obra Over The Continents, de Chiharu Shiota. L'artista japonesa ha demanat calçat usat per crear una instal·lació. Volia sabates que tinguessin un significat especial per al donant. En va rebre 545 que es poden veure a la Fundació Sorigué de Lleida fins el 31 de març. Buides, com cases abandonades. Desparellades, per fer més tangible la seua desolació. Lligades amb els característics fils rojos de Shiota formant un hipnòtic ventall a la paret, com si teixissin els records impúdicament exhibits en les notes que acompanyen cada calcer. Textos manuscrits que expliquen històries. Resulta commovedor intuir la vida que han passejat aquells objectes inanimats, constatar com han envellit. Com han resistit, segons el cas. Confesso que, per pudor, no vaig gosar llegir els secrets que guardaven. Potser perquè hi vaig veure les sabates que ja no tinc, encara que no hi fossin. I vaig sentir-me com la Malena d'Almudena Grandes la nit que va descobrir que volia ser la dona que ja era, i no el follet que l'amagava. I seguir caminant i gastar moltes sabates.

El retrovisor (Segre, 9-10-15)