Un poema de Machado

Érem 150 alumnes a classe. I es podia fumar. Mals temps per als que usaven lentilles. Les carreres de lletres encara gaudien de prestigi. Acadèmic i social. Potser perquè el nivell era alt. Molt alt. Venia del Màrius Torres, un institut on exercien de professors pesos pesants de la literatura, com Jordi Pàmias o Pep Coll. I em sentia privilegiada de ser en aquella cova insalubre a la qual s'accedia pujant tres pisos d'escales. Fèiem primer. No acabàvem d'entendre les regles del joc, encara. Cada professor era un món. El que acabava d'entrar per la porta vestia amb una elegància exquisida. A les mans, un llibre i una pipa. Amb un gran domini escènic va començar a passejar per l'aula recitant amb veu de vellut un poema que no coneixíem. “Despiértate. La cama está más fría”. Amb el primer vers ja es va fer el silenci. Si la noia de la pupil·la blava li hagués fet en aquell precís instant la pregunta a Bécquer la resposta hagués estat una altra: poesia era ell! Albada, de Jaime Gil de Biedma, va ser la sorprenent introducció a la lírica tradicional que ens va regalar Pere Rovira. Han passat prop de trenta anys i aquella classe resta intacta a la memòria. Amb poema inclòs. Sento l'escàndol dels estornells i no puc evitar de pensar “y silbarán los pájaros -cabrones- / desde los plátanos...” No sé si mai, ningú, m'ha causat tant d'impacte. Potser per això, el dia que vaig saber que impartia l'última classe a la UdL hi vaig voler ser. Érem uns quants d'entre trenta molts i quaranta més anys. Els pocs alumnes que ara cursen el que abans es deia filologia no sabien ben bé en quina categoria zoològica adscriure'ns. Aquest cop el professor vestia de manera informal. Amb roba texana. Però també portava un llibre a les mans. I també va recitar un poema que ara ja forma part de la meua educació sentimental: A un olmo seco. Acabar amb Machado. Amb la ironia de retratar-se com aquell “olmo seco, hendido por el rayo”. Acabar amb “Mi corazón espera / también, hacia la luz y hacia la vida, / otro milagro de la primavera”. Reprimir les ganes de plorar. D'aplaudir. Ser conscient de la immensa sort que he tingut. Preguntar-me en quin moment el món va descarrilar de la seua òrbita. Recomanar-vos la relectura dels llibres del fill del baster de Vila-seca. Inclosa la història familiar novel·lada a Les guerres del pare.

El retrovisor (Segre, 16-10-15)