Sóc una impostora

Una sola síl·laba. Si quan sents “fer” la teua ment, invariablement, completa “...pectament” és que estàs malalt d'Atèrix. Com jo. En aquest cas, Los laureles del César. (Els llegia en castellà, en la magnífica traducció de Víctor Mora). Molt abans que les frases d'APM formessin part de la nostra vida, els asterixòlegs, asterixòfils o asterixistes -o vés a saber com ens hauríem de definir- més recalcitrants teníem el nostre propi codi. Que algú es posava pesat repetint una anècdota que li havia fet molta gràcia? Ens miràvem i coincidíem: “se ha desencadenado” (Astérix y los godos). Que resultava obvi que una persona ens sobrepassava en alguna habilitat? “Es duro admitirlo, amo” (La residencia de los dioses). Que en alguna festa major la música sonava més forta i estrident del compte? “¡Tienen elefantes!” (Astérix en Helvecia).... i així fins a l'extenuació. Fins a fer-te gran i rebre un d'aquells primers regals senzills i maldestres que et fan sentir princesa. I algú que s'hi fixa i fa la mítica pregunta d'Abraracúrcix: “¿nunca te separas de él?” (La cizaña). Doncs sí, ho confesso: jo sóc asterixòfila. O asterixista. O com li vulgueu dir. I quan veig un cel d'aquells tan negres i carregats no penso que plourà de manera immediata, sinó que em fa por que em caigui al cap, encara que sé del cert que això “no passarà demà”. I per què ho explico? Doncs perquè des que vaig començar a escriure aquesta columna setmanal, tinc en ment una escena de Goscinny & Uderzo mil vegades repetida en els seus llibres. Astèrix dient: “tinc una idea!” i Obèlix, preocupat: “no et fa por que se t'acabin les idees?” Cada article em sembla que serà l'últim que seré capaç de fer. L'angoixa dura pocs segons, perquè la culpa, el maleït sentiment de culpa, és més ràpid. Llavors em sento impostora. Com si tots els altres textos fossin fruit d'una feliç casualitat. Quan el tribunal imaginari és a punt de desterrar-me del meu paradís de batre records (sense accent, és clar) penso que se m'acabarà abans el temps que les idees. I en publico un altre. I em sento com un nàufrag que ha llençat una botella al mar. No saps si el missatge arribarà a bon port. Però algú -ignot o conegut- et fa un comentari que es converteix en el vaixell que ve al teu rescat. I per això, avui no parlo de llistes ni de pactes. Avui faig un elogi del lector.

El retrovisor. (Segre, 17-7-15)