Antoni
Tàpies va arribar al sanatori de Puig d'Olena a primers de gener de
1943, amb 19 anys acabats de fer. A les memòries, el descriu com un
“indret solitari” entre Centelles i Castellterçol. Un edifici
“ben concebut” i “funcional” construït en temps de la
República al cim d'uns turons als quals s'arribava “per una
carretera sinuosa fistonada de pins avets”. Era un matí d'espessa
boira, semblava nedar entre els arbres. A aquell noi espantat que
viatjava amb sa mare se li va figurar que s'endinsava en un paisatge
nòrdic. De seguida es va sentir transportat a La
muntanya màgica de
Thomas Mann, que havia llegit poc abans de deixar Barcelona, en saber
que tenia tuberculosi. Puig d'Olena era menys confortable que
Berghof. No hi havia passadissos encatifats, ni cortinatges de vellut
de color. “Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de
clínica moderna”. Era, malgrat tot, un lloc “molt alegre i
assolellat”. Des de la terrassa de l'habitació número 16 albirava
“un veritable mar de vegetació”, un panorama grandiós de
“boscos esponerosos”. També un jardí per on veia malalts, com
ell, fent passejades matinals. Tàpies es va mostrar distant, “amb
el ferm propòsit de no confraternitzar”. D'una banda, perquè
tenia por de contagiar-se d'alguna cosa pitjor de la que l'havia
portat al sanatori. De l'altra, perquè es va convèncer que allò
seria per poc temps. Amb el ferm propòsit de no sortir de
l'habitació -el va incomplir- es va instal·lar una ràdio i es va
proveir de prou llibres per no trobar a faltar res de l'exterior.
Tàpies exercia de Hans Kastorp. Feia còpies de Van Gogh i de
Picasso, escoltava música romàntica i llegia molt: Nietzsche,
Ibsen, Stendhal, Proust, Gide... El doctor Saló, ex-malalt que
aleshores dirigia Puig d'Olena, el visitava amb dos monges dominiques
“angelicals”: Soledat i Josefina. Només uns dies abans de la
seva arribada al sanatori, el 29 de desembre de 1942, aquestes tres
persones van acompanyar el poeta Màrius Torres en el seu traspàs.
“Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que
duien als ulls tots els qui portaven la casa”, escriuria molts anys
després. El demiürg va carregar de tinta el ròtring i va decidir
que per qüestió de mil·límetres no es creués tant de talent.
El retrovisor (Segre, 12-8-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada