dissabte, 20 d’agost del 2016

Tàpies dolç i secret


Antoni Tàpies va arribar al sanatori de Puig d'Olena a primers de gener de 1943, amb 19 anys acabats de fer. A les memòries, el descriu com un “indret solitari” entre Centelles i Castellterçol. Un edifici “ben concebut” i “funcional” construït en temps de la República al cim d'uns turons als quals s'arribava “per una carretera sinuosa fistonada de pins avets”. Era un matí d'espessa boira, semblava nedar entre els arbres. A aquell noi espantat que viatjava amb sa mare se li va figurar que s'endinsava en un paisatge nòrdic. De seguida es va sentir transportat a La muntanya màgica de Thomas Mann, que havia llegit poc abans de deixar Barcelona, en saber que tenia tuberculosi. Puig d'Olena era menys confortable que Berghof. No hi havia passadissos encatifats, ni cortinatges de vellut de color. “Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna”. Era, malgrat tot, un lloc “molt alegre i assolellat”. Des de la terrassa de l'habitació número 16 albirava “un veritable mar de vegetació”, un panorama grandiós de “boscos esponerosos”. També un jardí per on veia malalts, com ell, fent passejades matinals. Tàpies es va mostrar distant, “amb el ferm propòsit de no confraternitzar”. D'una banda, perquè tenia por de contagiar-se d'alguna cosa pitjor de la que l'havia portat al sanatori. De l'altra, perquè es va convèncer que allò seria per poc temps. Amb el ferm propòsit de no sortir de l'habitació -el va incomplir- es va instal·lar una ràdio i es va proveir de prou llibres per no trobar a faltar res de l'exterior. Tàpies exercia de Hans Kastorp. Feia còpies de Van Gogh i de Picasso, escoltava música romàntica i llegia molt: Nietzsche, Ibsen, Stendhal, Proust, Gide... El doctor Saló, ex-malalt que aleshores dirigia Puig d'Olena, el visitava amb dos monges dominiques “angelicals”: Soledat i Josefina. Només uns dies abans de la seva arribada al sanatori, el 29 de desembre de 1942, aquestes tres persones van acompanyar el poeta Màrius Torres en el seu traspàs. “Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa”, escriuria molts anys després. El demiürg va carregar de tinta el ròtring i va decidir que per qüestió de mil·límetres no es creués tant de talent.
El retrovisor (Segre, 12-8-16)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada