Fora de sèrie

El setè art es reinventa a la pantalla petita

El 8 d'abril de 1990 canviaria per sempre la història de la televisió. Aquell dia s'emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d'una sèrie inclassificable. Imperfecta i fascinant, a Twin Peaks hi convivien en promíscua harmonia el surrealisme, l'humor i el misteri. La capçalera era una obra d'art insòlita, deliberadament lenta, perquè es pogués assaborir cada nota de la música d'Angelo Badalamenti. No era una intro: era un estat d'ànim. Ara ja estem preparats per endinsar-nos en aquell món amable amb gust de pastís de cirera. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, vuit quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l'oest de l'estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L'agent especial Dale Cooper s'hi apropa amb nosaltres i li grava un missatge a la seua enigmàtica secretària. Sabem quin és el motiu de l'arribada de l'FBI en aquell poblet idíl·lic del nord de l'estat de Washington. Els espectadors hem sigut prèviament testimonis de la macabra troballa que fa el bonàs de Pete Packard al llac quan es disposava a pescar. El cadàver de Laura Palmer amb la mortalla de plàstic esdevindria una icona del segle XX. Tenim un crim i un investigador en camí. La sèrie sembla estar encarrilada. Però no hem tingut en compte un petit detall. Twin Peaks és una sèrie d'autor. David Lynch va aconseguir homologar per a tots els públics el seu pertorbador univers creatiu. En certa manera, Twin Peaks és Blue Velvet. Comparteixen protagonista, l'impertèrrit Kyle Maclachlan, però sobretot, parteixen de la mateixa premissa: hi ha monstres amagats a sota dels nostres llits confortables. Lynch va fer tàndem amb Mark Frost, que havia estat guionista d'una altra de les sèries que van canviar les regles del joc televisiu, la mítica Hill Street Blues. “Parin compte allà fora”. El sergent Phil Eterhaus acomiadava cada dia amb aquesta frase els seus homes, policies que no s'assemblaven gens als que estàvem acostumats a veure en televisió. No eren tipus durs, alcoholitzats, amb ànima de justiciers. Però tampoc herois que feien de la moralitat el seu estendard. El 1981 vam descobrir que els policies podien ser de carn i ossos. Amb les seues misèries i grandeses. No pertanyien a cap unitat d'elit, sinó que formaven part d'una petita comissaria de districte d'una ciutat que no tenia nom. En el seu dia a dia no ensopegaven amb sofisticats assassins en sèrie, sinó amb prostitutes i carteristes. A Canción triste de Hill Street, que així la vam conèixer, hi havia veritat. Aquell punt just de sordidesa. D'humanitat. Costa de creure que s'estrenés el mateix any que Dinastia o Falcon Crest.

Sí, David Chase no partia de zero quan el 10 de gener de 1999 va estrenar al canal per cable HBO The Sopranos. Podríem seguir retrocedint en el temps i trobant sèries magnífiques a banda i banda de l'Atlàntic. Tot està inventat. La gran Downton Abbey (2010) no deixa de ser una revisió d'Upstairs, Downstairs -Arriba y abajo- (1971), dos exemples d'impecable factura british. L'aclamada House of Cards (2013) és la versió americana de la sèrie del mateix títol que va emetre la BBC el 1990. I, en certa manera, les dos són hereves, juntament amb The West Wing (1999) -El ala oeste de la Casa Blanca-, de l'irreverent Sí, ministre (1980). Hi va haver un temps en què no s'insultava la intel·ligència dels espectadors i es feien comèdies brillants, hilarants. Un hombre en casa (1973), el seu insuperable spin-off Los Roper (1976), Caída y auge de Reginald Perrin (1976) en són alguns exemples. Encara són modernes. Encara destil·len acidesa. En George Roper hi ha el mesquí poca substància que Matt Groening convertiria en Homer Simpson (1989). ¿Com podríem entendre Roma (2005) sense haver vist I, Claudius (1976) temptant-nos amb una capçalera que ja forma part de la història de la televisió? Una serp i una música inoblidables. Sense moure'ns del Regne Unit, podríem reivindicar Retorn a Brideshead (1981) o Sherlock (2010), que només té una pega: acabar-se quan encara la necessites. Tres episodis per temporada és una tortura massa cruel.

Però retrocedim. Hem començat amb Twin Peaks perquè va ser la primera sèrie que va ser més que una sèrie. De fans incondicionals n'hi ha hagut sempre -Star Trek (1966) com a paradigma-. De televisió d'autor, també. Paraula d'Alfred Hitchcock, us lloem, Senyor. Però el que va aconseguir David Lynch és tenir mig món pendent de qui va matar Laura Palmer malgrat els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d'un guió que enganxava com un serial veneçolà i, a la vegada, presentava una impecable factura cinematogràfica. “I'll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l'agent especial Cooper en un dels somnis. I la profecia es complirà. En teoria, aquest 2016 hi haurà una tercera temporada amb gran part del repartiment original confirmat i amb David Lynch al capdavant. Serà una bogeria. Si el Twin Peaks pre internet va aconseguir que en els dos anys d'emissió s'escrivissin llibres, es publiqués una revista que elaboraven els propis fans de la sèrie i, malgrat la mala audiència de la segona i última temporada, se'n fes una pel·lícula que funcionava com a preqüela, ara pot passar de tot. Perquè ara ja no mirem la tele com abans. De fet, ni tan sols hem de mirar-la per consumir-ne. En aquests vint-i-cinc anys hem deixat de ser espectadors passius que seuen dòcilment al sofà de casa a una hora determinada. Ara veiem les sèries quan volem o quan podem. I si no és a la tele, a l'ordinador o a la tauleta. Les mirem amb doble pantalla. Les xarxes socials fan possible que tinguem a la vora centenars de persones que s'indignen o aplaudeixen amb nosaltres cada decisió dels guionistes. Això ens permet anar més enllà del mur. I explica -en part- un fenomen planetari con Joc de Trons (2013). Que, d'entrada, el gran públic donés una oportunitat a una sèrie de fantasia medieval té molt a veure, també, amb el segell de qualitat HBO. Des del 1999 l'acrònim d'Home Box Office és més que un canal de televisió. Aquestes tres lletres van obrar el miracle de produir The Sopranos.

GRÀCIES, TONY, AMB TU VA COMENÇAR TOT

David Chase va apostar fort. Una sèrie amb repartiment italoamericà, ambientada a New Jersey, i protagonitzada per un capo de la màfia en teràpia. Un home vulnerable, preocupat pels seus fills adolescents, torturat per una mare castradora... Cadenes com la Fox van rebutjar el projecte. Però Chris Albrecht, director de continguts de l'HBO, va saber veure més enllà de l'anècdota. La vida de Tony Soprano, magistralment interpretada pel malaguanyat James Gandolfini, no era -només- la història d'un mafiós. La crítica se'n va enamorar. Ens commovia veure'l entrar a la piscina sense treure's el barnús per donar menjar a uns aneguets. Potser perquè també el vam veure matar a sang freda. El cinquè capítol de la primera temporada, College, un dels més premiats i celebrats d'una sèrie que acumula 21 premis Emmy i 5 Globus d'Or, és potser el que millor resumeix l'essència de The Sopranos. Tony acompanya la seua filla Meadow a mirar universitats a l'estat de Maine. De manera casual, aquell pare sol·lícit es troba algú que va trair la família. Família entesa en llenguatge mafiós. Una rata que va entrar al programa de protecció de testimonis de l'FBI. Tony s'havia agafat el dia lliure per a exercir de pare, però les obligacions d'un don són les que són i s'ha de fer càrrec d'aquella situació. Busca temps per anar a trobar Fabian Petrulio i passar comptes. L'HBO ens regala una estrangulació de més d'un minut que ens deixa muts. Soprano inaugura el concepte de bolent. És un personatge amb massa matisos per a prendre partit. Sabem que és capaç de fer coses atroces, però no el podem odiar. L'acceptem. L'entenem. Sabem que és massa humà per a ser un heroi. I això el fa esgarrifosament proper. Des de The Sopranos sentim a dir que el millor cinema es fa a la televisió. Una exageració com una altra. Però és cert que des d'aleshores, no n'hi ha prou amb una història i uns actors. Tot es cuida al detall: el plantejament narratiu, la fotografia, la música... Bé, en aquest cas, la no música, perquè no n'hi ha més enllà de la capçalera: només sentim el so ambient. Un recurs que també farà seu Mad Men. És com si mirem una pel·lícula de seixanta hores. És endinsar-se en un film durant anys. Sentir com creixen els personatges. Com s'exploren trames argumentals que ens quedaríem amb ganes de conèixer en una pel·lícula convencional. Aquesta és una de les grandeses de The Sopranos.

MÉS ENLLÀ DE LES SÈRIES D'AUTOR

Benvinguts al segle XXI. El llistó s'apuja i se supera. I ja no parlem -només- de les sèries d'autor. La ficció televisiva convencional evoluciona a un ritme vertiginós. Hi ha un abisme entre Perry Mason (1957) y Denny Crane (2004). A Perry Mason sabies què passaria. Un cas difícil, un judici que es complica, i quan ja sembla tot perdut la prova/testimoni que farà que Mason posi a prova l'autoestima d'un fiscal condemnat a perdre tots els casos. Boston Legal també és una sèrie d'advocats, però el seu protagonista és William Shatner, el capità Kirk d'Star Trek, que s'autoparòdia amb molt de sentit de l'humor. Presumeix d'anar 643 casos a 0 amb la fiscalia, però és perquè quan té les de perdre, o abandona el cas o en fa alguna perquè es declari el judici nul. Una sèrie sense massa pretensions que és una delícia. I encara no coneixíem Alicia Florrick. The good wife (2009) també és una sèrie d'advocats, però portada a un altre nivell. Com House (2004) serà més que una sèrie de metges. De fet, és una lliure adaptació de Sherlock Holmes que ens ha regalat un personatge per a l'eternitat catòdica per gentilesa de Hugh Laurie.

I si la televisió més comercial fa una aposta tan decidida per la qualitat, com evolucionen les sèries d'autor després de The Sopranos? L'HBO torna a tenir la resposta: The Wire (2002). La sinopsi es queda molt curta per definir-la. És una sèrie policíaca ambientada a la ciutat de Baltimore, cert. Però oblidin tot el que han vist abans. Agafin el millor de Hill Street Blues i no en facin res fins haver digerit The Sopranos. The Wire és la temporada a l'infern de Rimbaud. Amb una complexa estructura narrativa, se'ns dissecciona el wild side de Lou Reed. Hi ha un realisme descarnat, una voluntat documental que va més enllà de les trames i dels personatges. És una finestra oberta als baixos fons.

Aquesta nova manera de fer televisió, no es va limitar -només- a tractar de manera novedosa els tèrbols assumptes de la societat que té problemes amb la justícia. El 2004 es va estrenar Lost. Per bé i per mal, és filla de Twin Peaks. I de X-Files (1993). J.J. Abrams ens va fer naufragar en una illa misteriosa perduda enmig del Pacífic i ens va tenir sis anys atrapats. Lost va ser gairebé una religió per als seus seguidors, ja fossin homes de ciència, com Jack; o de fe, com Locke. Els primers capítols ens van desconcertar molt. Se succeïen els flashbacks en què se'ns anaven mostrant aspectes de la vida dels protagonistes abans que s'estavellés el vol 815 d'Oceanic. Res no tenia massa sentit. De fet, costava de seguir. Però l'illa tenia tant de magnetisme que vam accedir a veure la sèrie com si fos un gran trencaclosques. J.J. Abrams ens va donar un calidoscopi i només podíem intuir les històries que ens distorsionava. Quan vam ser a la quarta temporada, els nàufrags del sofà de casa vam ser capaços de seguir sense problema capítols en què s'alternaven els flashback amb els flashforward. És a dir, present, passat i futur. Tant d'esforç no va tenir recompensa. Ja hem dit que Lost és digna hereva de Twin Peaks. Igual d'imperfecta. De mal acabada. Però mítica. Lost, a més, ens va preparar per entendre la complexa doble trama de True detective (2014) i els seus salts en el temps.

Mig món fent càbales amb Lost i Matthew Weiner es treu de la màniga Mad Men (2007). No hi ha misteri, ni violència. L'acció -és un dir- transcorre a l'avinguda Madison de Nova York a la dècada dels seixanta. Don Draper és un creatiu de l'agència de publicitat Sterling Cooper. Té la vida perfecta que ven en els seus anuncis, però aviat descobrirem que això és fum. El fum omnipresent de les cigarretes que emboiren una dècada prodigiosa. Veurem arribar l'home a la Lluna. El viatge que fa Peggy Olson de secretària que prepara cafès a directiva publicitària resultarà més complicat que el de Neil Armstrong. Mad Men també és això. L'espill del retrovisor et fa esgarrifar. Et mostra un passat molt recent en què el masclisme, l'homofòbia o el racisme formaven part de la quotidianitat. No, no com ara. Ni es molestaven en dissimular-ho perquè la correcció política no existia. És una sèrie sòbria. No hi ha artificis. Cada escena, cada paraula del guió -impecable- té una raó de ser.

LA MILLOR DE LES MILLORS

Amb Mad Men semblava que la dècada prodigiosa de les sèries havia coronat el seu particular Everest. Però Vince Gilligan es va treure un as de la màniga. Breaking Bad, estrenada el 20 de gener de 2008, té el millor de tots i cadascun dels títols citats i dels que hem obviat per raons d'espai. És rodona, perfecta. La fotografia és cine pur. Una obra d'art visual. Però, a més, enganxa com Lost des de la primera escena. La tremenda primera escena en què veiem a Walter White conduint una autocaravana pel desert de Nou Mèxic. Porta una màscara antigàs i va vestit, únicament, amb uns calçotets passats de moda. “Pensa, pensa!”, es diu a ell mateix. Està histèric. Nosaltres, ni respirem. No entenem res, però el comandament no es toca. Impossible. Poc després sabrem que és un professor de química apocat que malgrat haver format part d'una investigació mereixedora del premi Nobel treballa en un institut de secundària on no se'l té per res. Sabrem que coincidint amb seu cinquantè aniversari li diagnostiquen un càncer de pulmó inoperable. Que té un fill adolescent amb paràlisi cerebral i una dona que s'acaba de quedar embarassada sense buscar-ho. El seu cunyat, agent de la DEA, el veu tan apagat a la festa d'aniversari que decideix emportar-se'l a fer una batuda perquè vegi una mica d'acció. Walter White es queda al cotxe de policia, des d'on veu un exalumne escapant-se per una finestra. “Tu coneixes el negoci, jo conec la química”, li dirà poc després a Jesse Pickman. El professor gris té un pla: fabricar metamfetamina. Necessita diners per no deixar a l'estacada la seua família -que no sap res de la malaltia- quan ell ja no hi sigui. Aquest és l'original punt de partida de Breaking Bad. Només això. Walter White portarà el concepte d'antiheroi de Don Draper, de bolent que abans hem atorgat a Tony Soprano, a una altra dimensió.  Les clavegueres de The Wire es tornen a obrir i ens conviden a baixar al més profund de la condició humana. Els monstres que hi trobarem s'assemblaran molt a nosaltres mateixos.

* Publicat al suplement cultural DIS del diari Segre (juliol de 2016)