Passar el pont d'esqueneta

El diccionari no té pietat. “Mancat de distinció, de consistència, d’originalitat”. Segona accepció: “provincià, localista”. I els lleidatans no entenem res. Per a nosaltres, carrincló és un adjectiu fet amb una barreja d’humor, sornegueria i enginy. “Carrincló vol dir boig en caló”, em va explicar fa molts anys el Marquès de Pota. “Però boig en un sentit simpàtic. Quan parlem de demència fem anar dinaló”, va precisar. El seu nom artístic li va treure sa mare. La poliomielitis el va deixar coix de ben petit i ell sempre feia anar el mal de cama d’excusa. “Sembles el marquès de la pota”, li retreia. I se li va quedar. Carrincloneria lleidatana high level. No cal ser cantant de garrotins per fer-ne ús. La plaça Europa va ser la truita d’espinacs durant molt de temps. Coses d’acollir la primera gran rotonda de gespa que hi va haver a la ciutat. També hi ha una expressió genuïnament carrinclona per estrenar-se com a difunt, que a Lleida no es mor, es passa el pont d’esqueneta. Els forans ja hauran endevinat que el cementiri queda a l’altra banda del riu, al marge esquerre. Durant nou mesos llargs això no va ser possible. El Segre marcava el front de guerra i el pont va ser volat. Lleida no tenia cementiri. I, malauradament, de morts n’anava sobrada. El misteri el va resoldre Fabià Corretgé en el llibre Morts a la Guerra Civil al cementiri d’Alpicat (Pagès Editors). És una d’aquelles històries de la història fascinant i desconeguda a parts iguals. El 1936 Alpicat era un petit poble situat a quatre quilòmetres de Lleida que tenia una població de 1.669 habitants. Les estadístiques diuen que hi morien una quinzena de veïns cada any. Però entre l’abril de 1938, quan les tropes franquistes entren a Lleida, i l’abril de 1939, quan, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”, Franco signava el darrer parte de guerra, Alpicat va enterrar 418 persones. Morts naturals, víctimes directes o indirectes de la guerra, militars nacionals caiguts al front del Segre i una quarantena d’afusellats. No hi cabia ni una ànima, literalment. La festa major de 1939 es va estrenar un nou cementiri. Així d’animada començava la postguerra. El vell va quedar engolit per urbanitzacions de cases adossades. No consten fenòmens poltergeist.

El retrovisor (Segre, 4-11-16)