Superlluna

Dilluns. Dia de la lluna. De la superlluna. La miro amb uns ulls clars i riallers. Tinc vuit anys. No sóc jo. Visc un record que no tinc. Aquell espectacle nocturn em resulta commovedor. Em porta a les 3.56 de la matinada del 21 de juliol de 1969. És una nit sense toc de queda infantil. L’endemà serà dilluns, però ningú no sembla adonar-se’n. Aquell xiquet en qui m’he convertit per efecte de la superlluna també té permís per anar a veure la televisió comunal. Era feliç. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”. Però aquell estiu no havia començat bé. Al juny va tancar per sempre l’escola de Viu de Llevata. Setembre era un inhòspit horitzó d’incertesa que portaria la canalla lluny de casa. Jesús Hermida narrava la gesta. “Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Segurament, ningú no va escoltar la mítica frase. Massa gent. El nen sentia com si aquell astronauta li trepitgés l’ànima. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta”. La lluna era dalt del cel, com sempre. Un fermall lluminós en un vestit negre infinit. Però tot era una farsa. No hi havia màgia ni misteri en aquell satèl·lit. Era com despertar de cop del somni d’una nit d’estiu. I tenir la certesa que l’hivern seria llarg. Tan llarg i tan fred, que el nen va fugir. Va passar aquella nit històrica sol al cau de les Roquetes, al mateix amagatall on es fumaria anys després les primeres cigarretes. Era la seua manera de passar el dol per la infància perduda. Perquè aquell dia de 1969 va ser el darrer en què va ser un nen. Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien donat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però en el mateix moment en què Neil Armstrong feia aquell gran pas per a la humanitat, Xavier Macià creuava una frontera subtil i invisible que el portava a un temps verbal que mai no havia conjugat en present. I menys d’indicatiu. S’havia fet gran. Així, de cop. Aquell dia en què el nen espantat volia fer “un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la lluna” es convertiria en el poema Viu de Llevata, 1969. No podia ser d’una altra manera.

El retrovisor (Segre, 18-11-16)