Immunes a l'estupidesa

En la gran telenovel·la de la mitologia grega, Cassandra, sacerdotessa d’Apol·lo, va accedir a tenir un encontre carnal amb el déu a canvi d’un do. Ell va complir, ella no. I ja se sap com n’eren, de venjatius, els habitants de l’Olimp. Va ser maleïda. Va conservar el do de la profecia, però va ser condemnada a sentir la terrible impotència de saber què passaria i no poder-hi fer res perquè ningú no la creia. Els déus de l’univers tertulià han fet una lliure versió del mite i ens han condemnat a creure en analistes polítics de pa sucat amb oli i en empreses de demoscòpia de la senyoreta Pepis. Després de fracassar en els resultats del Brexit i del referèndum sobre l’acord de pau de Colòmbia, ara hem descobert que allò que era impossible ha passat i el bocamoll del pentinat complex ha estat escollit president dels Estats Units. Poca broma. Si una persona tan barroera i ignorant s’ha convertit en el nou líder mundial és perquè ens hem tornat immunes a l’estupidesa i mirem programes de falsa realitat com el que protagonitzava el mateix Trump. Votem el que votem perquè tenim la cultura que tenim. Si visiten la gran antològica de Viola que acull el Museu Morera en el centenari de l’artista podran veure l’A fondo que se li va dedicar el 1977. A fondo era un programa d’entrevistes en què, com explica Joaquín Soler Serrano al final del vídeo, s’escolta l’entrevistat, ni més ni menys. I se’n treu petroli. Malgrat els problemes de so i la veu metàl·lica amb què l’artista lleidatà va doblar Hitler al cinema, Josep (Manuel) Viola es despulla sense pudor. Reivindica amb una commovedora passió el carpinterito casi analfabeto que es convertiria en el seu gran mestre, Leandre Cristòfol. Parla de com “la petita ciutat hortolana” que era Lleida als anys trenta viu una espectacular eclosió amb la República. De la revista Art. Aleshores, ell era poeta. Va començar a pintar quan era Manuel Adsuara, membre de la resistència francesa. Havia de matar les hores esperant que li caiguessin paracaigudistes britànics del cel. “Pintava per a no desesperar-me amagat en un graner. Per no fer sortir a la fera.” L’animal que tots portem a dins. “La vida s’ha de culturitzar”, conclou. Només així es pot avançar “cap a la llibertat, sempre”.

El retrovisor (Segre, 11-11-16)