Jo confesso

La bona notícia és que N.N. no està greu. Però està malalta. I això encara ens ha indignat més. Perquè s’han de tenir molt pocs escrúpols per utilitzar un fill per guanyar diners –i aquí hi barrejaré captaires, fauna de la premsa del cor i aspirants a pares d’estrelles–. Però no se’n tenen gens quan s’aprofita la desgràcia de la criatura per fer calaix. Quan se li fan gravar missatges lacrimògens i se l’exhibeix sense pudor per commoure. Mai no sabrem del cert quants quartos s’han recaptat des del 2008 comprant pròrrogues de vida per a la nena, però seran molts més dels que cobrarem treballant fins a la jubilació. Es parla d’estafa. Obvi. Jo no sé si en tinc prou. És evident que el pare falsejava la realitat. Ell mateix ho ha admès. Però Woody Allen ens va ensenyar a agafar els diners i córrer. I aquest home ha anat més enllà. S’ha inventat operacions del Dr. Bacterio, ha trobat genetistes amagats en coves a l’Afganistan. I ho ha explicat a la televisió. Li han fet centenars d’entrevistes. I quan la tricotiodistròfia deixava de ser notícia, tornava a posar en marxa una campanya que li reportava beneficis econòmics, cert. Però, sobretot, li permetia retrobar-se amb càmeres i micròfons. 

És inevitable desempolsar el record d’Enric Marco, el venerable president de l’Amical Mauthausen, que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració de Flossenbürg tot i que mai no va ser presoner dels nazis. Com tampoc no era a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001 Tania Head, presidenta de l’associació de víctimes dels atemptats. Suposadament, aquesta dona treballava al pis 78 de la torre sud i va perdre el seu promès Dave a la torre nord. Tot era ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Segurament, en els tres casos, tot va començar amb una petita mentida. El desig d’agradar a tota costa. De ser allò que l’altre s’espera. Una patètica necessitat d’afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu es perd en un laberint d’invencions, en una espessa xarxa de mentides que atrapa el creador de la faula, que se l’acaba creient. 

N.N. no en té cap culpa. I potser el seu pare tampoc. Potser en som tots còmplices perquè sabem de vides inventades i callem.

El retrovisor (Segre, 9-12-16)