L'altre premi Planeta

Ara hi ha una franquícia de roba interior, però va ser una llibreria. I de les grans. Amb un soterrani atapeït de prestatges i d’expositors d’aquells que giren, com els dels cassets de gasolineres, que han passat a millor vida. Joan Fernández Coll era el propietari de la Urriza. El 23 de gener de 1963, de la llibreria va sorgir un premi literari. Fins aquí, res d’extraordinari. Un cas de tants. Però és que el premi Urriza de novel·la no va ser un guardó més. Senyores i senyors: sortia a l’¡Hola!, la bíblia rosa. I aconseguia que un equip de Televisió Espanyola es traslladés a Lleida per retransmetre l’acte. Sí, sí, com el Planeta. De fet, José Manuel Lara era l’editor dels llibres premiats. L’escriptor José María Gironella, l’acadèmic de la llengua Samuel Gili i Gaya, el premi Planeta Ángel María de Lera o el guru de l’època, Dámaso Santos, crític del diari Pueblo, formaven part del jurat. La dotació estava en consonància: 40.000 pessetes de 1963. Per situar-nos: una dependenta en cobrava 500 i un funcionari de nivell alt amb prou feines arribava a les 1.500. L’expectació era tremenda. Per a sorpresa de tots, el premi va quedar desert. Lara es va enfadar molt amb el jurat. Va ser un escàndol. Es va donar un accèssit de 15.000 pessetes a Juan Antonio Usero per El pozo de los monos. “Es una novela con méritos concretos... pero no suficientes.” I encara gràcies, perquè Gironella declarava alegrement als mitjans de comunicació que es tractava d’una obra “nauseabundamente de carácter sexual y tremendista”. Sense vaselina. Aviat va córrer el rumor que tot havia estat una hàbil estratègia de màrqueting per donar ressò mediàtic al guardó i que Fernández Coll mai no va pensar a posar les 40.000 pessetes sobre la taula. El llibreter es va picar i va apujar la dotació fins a les 100.000. Poca broma. Era la mateixa quantia que es donava al premi Nadal, de l’editorial Destino. La meitat del Planeta d’aquells temps, que ja era el premi literari més ben dotat d’Espanya. Malgrat el glamur, el guardó va tenir una vida efímera. Cinc edicions. I va caure en l’oblit. Els temps canviaven i encara que el mateix Fernández Coll havia organitzat un concert clandestí de Labordeta, l’Urriza va quedar associat a la música del No-Do.

El retrovisor (Segre, 14-10-16)