El
sol es cola a la capella de Sant Gaietà d’Aitona amb tanta
subtilesa que sembla que siguin els préssecs els que il·luminen
aquest espai tan singular. Tot és a punt per presentar la nova
col·lecció Gastrofruiturisme, uns llibrets que reivindiquen la
cuina de la fruita i la lliguen a la personalitat del territori. Hi
ha nervis. Les receptes que s’han preparat són humils, senzilles.
Tret del sofisticat còctel Etoscagin, són plats que s’elaboren a
cada casa del poble des de fa generacions. Potser no estan a l’alçada
del padrí de l’acte, Toni Massanés, director general de la
Fundació Alícia. Aviat surt tothom de dubtes: “Sabeu quin va ser
l’últim plat que va servir a l’últim sopar del Bulli Ferran
Adrià? Un préssec. Una reinterpretació del préssec Melba
d’Auguste Escoffier, el pare de la cuina moderna. Un plat molt
semblant al vostre préssec amb vi”. Ningú no se’n sap avenir.
“I sabeu per què fins a Escoffier la cuina no tenia cap prestigi?”
Al públic, majoritàriament femení, algú fa que sí amb el cap
intuint la resposta. “Perquè cuinàveu les dones”. Demolidor.
Massanés va lamentar que la història l’hagin escrit els que es
dedicaven a fer la guerra i no les que garantien la supervivència de
l’espècie criant i fent conserves per quan no hi havia aliments
frescos. Aplaudiments espontanis mentre els records et porten a
tardes llunyanes. Torno a quedar-me hipnotitzada amb el moviment
frenètic de navalla amb què les padrines, sense perdre el fil de la
conversa, convertien la pela d’un préssec en una serpentina
vellutada flexible com una molla. Elles ni es fixaven en la perfecció
dels residus que generaven i deixaven caure el tirabuixó vegetal al
munt de la brossa, amb els pinyols. I seguien pelant i pelant perquè
“vindrà el fred, i no hi haurà fruita”, deien amb la certesa
que et dóna l’experiència d’una vida. I anaven encabint
préssecs esquarterats dins d’un exèrcit de pots de vidre. Unes
cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar
hermèticament aquell bocí d’agost que faria sortir el sol quan la
boira esborrés el paisatge. Ara sempre hi ha de tot, coses de la
globalització. I ens sentim perduts en la buidor d’un calendari
sense fulls perquè “els ritus són en el temps el que la casa en
l’espai”, en paraules de Saint-Exupéry.
El retrovisor (Segre, 7-9-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada