La finestra indiscreta

És estranya la mort urbana. No s'anuncia amb el plany d'unes campanes severes, de tan greus. No és visible. Fa uns mesos va traspassar la veïna del darrere de casa. Ho vam saber per l'esquela. Aparentment, el món va seguir girant aliè a aquell fet previsible, inevitable. Però era un miratge. En pocs dies tot va canviar. No he tornat a veure la noia que molts migdies parlava per telèfon des de la finestra. No la coneixia de res, però era evident que havia nascut molt lluny de Lleida, segurament sota el sol caribeny. I que havia deixat moltes coses enrere. Molta gent. Això ho dedueixo per l'estona que es quedava aguaitant callada i pensativa un cop havia penjat. Una concessió a la nostàlgia, suposo. Sabies quan havia tingut festa perquè l'endemà l'estenedor era ple de roba alegre. Potser és perquè el vent la feia ballar, però em semblava que encara podia sentir una remor de salsa. Tampoc no he sabut res més de la gosseta que de tant en tant sortia a prendre el sol, caminant amb una certa dificultat. Era vella i s'havia quedat cega. Una altra víctima col·lateral. El dia de cap d'any es van abaixar les persianes. Ja no hi va tornar a haver roba estesa. Ni converses transatlàntiques. La cuidadora començava el 2012 sense casa i sense feina. Pobra noia. Les plantes sobrevivien. En passat. Ahir vaig sentir un soroll que fa molts anys m'anunciava l'arribada del fred. El d'una motoserra que fa llenya. El jardiner no semblava de Texas, ni portava cap màscara de cuir. Però també resultava sinistre. No apilava troncs, com tantes vegades li havia vist fer al meu pare. Tenia l'encàrrec de no deixar ni rastre del que un dia va ser un lloc verd i amable. La parra que s'enfilava per una teuladeta que feia de porxo, l'heura que durant tants anys havia teixit un laberint de branques, fulles i arrels, la figuera borda i exuberant... res. Tot pelat. Feia impressió. Mai no vaig creuar una paraula amb la difunta, però me la imaginava com una Gloria Swanson a Sunset Boulevard. Ella també havia conegut temps millors. Tenia un nom. Una carrera. L'estrella es va anar apagant, lentament. Amb agònica crueltat. El jardí despullat resulta ara una visió grotesca. Una metàfora trista. Com aquella cadira buida que ens colpeja amb una violència inesperada per recordar-nos que hi falta algú. Aquella absència tangible i dolorosa.

El retrovisor (publicat al diari Segre 14-9-12)