Un bigoti estrafolari

Dimarts, després del diluvi, em vaig posar Après la pluie de Satie. Potser va ser el subconscient, però em va sonar més nostàlgic que mai. Feia 70 que anys Ricard Viñes, bon amic del francès, havia deixat aquest món abans d'hora. Sempre va ser precoç. Només tenia dotze anys quan arriba a París. El seu paisà Enric Granados, que s'allotja al mateix hotel, també és molt jove, però ja ha fet els vint i es converteix en el seu salconduit per entrar en els cercles bohemis de finals del XIX. Entrar-hi i quedar-s'hi. Viñes era tot un personatge. Al catàleg de l'exposició El pianista de les avantguardes, comissariada per Màrius Bernadó el 2007, hi ha una novel·la. Només cal donar-li forma. Va ser l'intèrpret més aclamat del seu temps -“no toca, explica”, escriu Jean Cocteau.-. La crítica estava rendida al talent de l'home minúscul de bigoti estrafolari, però ell, lluny d'acomodar-se, imposa als programes dels seus concerts obres contemporànies que no entén el públic. Els amics li fan broma proposant-lo com a president de l'Associació d'Autors Xiulats. Però tant li fa. Està enamorat de la música impressionista que li fa pessigolles a les orelles. Satie, Debussy, Ravel, Granados, Séverac, Falla... la llista de músics que el lleidatà va estrenar és impressionant. Fora de les sales de concert també és radical i apassionat. El seu amor de joventut, Maria Alba, es casa el 1893 i ell escriu solemnement al seu diari que li jura “morir vidu”. El cert és que no se li coneix cap relació. Me l'imagino com un decadent Florentino Ariza, el protagonista de El amor en los tiempos del cólera. Es relacionava amb Picasso. Li va fer fotos Man Ray. Va volar en un avió pilotat per Saint-Exupéry. Estant a Xile el 1933 una infecció mal curada en un dit de la mà dreta és a punt de gangrenar-li el braç. Evita l'amputació, però passa quatre mesos sense tocar (i sense cobrar). Lorca fa una representació de 'La zapatera prodigiosa' a benefici del pianista. Que tantes festes de maig de Lleida incorporessin a Viñes (i il·lustres amistats) en el seu cartell és un luxe del que potser no se'n va ser prou conscient. Es conserven fotos de Séverac assegut a l'orgue de la Catedral Nova amb Viñes el 1914, just quan va començar la guerra que li va matar el seu estimat Granados. Consternat, es nega a tornar a tocar música alemanya. Ni Bach. 

El retrovisor. (Segre 3-5-13)