divendres, 26 d’abril del 2013

Una presó d'amor


Potser és la lluna plena, o que ja ressona al subconscient la tristor de les notes de Quién me ha robado el mes de abril de Sabina, però m'ha vingut de pensar en Casanova. Giacomo Casanova. Ho dic a l'estil Bond perquè d'aquest intel·lectual que tractava de tu a tu Voltaire, Goethe i Mozart només en recordem les seues proeses sexuals. I sí, era un seductor, però a les antípodes del misogin -miserable, diguem-ho pel seu nom- Don Juan. Ell no col·leccionava conquestes. Ni l'atreien les ànimes càndides. Li interessaven les dones amb qui -també- pogués parlar. Com Nina Bergonzi. Era veneciana, com ell. Però es van conèixer a València el 1768. Els hi va portar la mala vida. Casanova havia hagut de fugir precipitadament de França. Bergonzi també havia arribat a la capital del Túria en qualitat d'exiliada. Era cantant i ballarina al teatre de la Santa Creu de Barcelona. No era la cap de cartell, però li va fer perdre l'oremus al comte de Ricla, capità general de Catalunya, virrei de mal nom, i, oficialment, Ambrosio de Funes Villalpando Abarca de Bolea. Sembla ser que el senyor del nom llarg era vidu, però el bisbe de Barcelona, Josep Climent, estava escandalitzat per la llibertina relació del militar i la corista. Va provar d'actuar contra el capità general, però com que no va trobar ningú que hi volgués testificar en contra, va acusar d'escàndol públic la noia i la va fer fora de la Ciutat Comtal. Quan els ànims de l'Església es van calmar, el comte de Ricla va recuperar la italiana que li havia robat el cor. Però ella es va emportar un souvenir inesperat. El 16 de novembre, el triangle amorós es trenca. Casanova és detingut i, acusat de portar passaports falsos, empresonat a la torre de Sant Joan de la Ciutadella de Barcelona. No queda provat que la gelosia del virrei fos al darrera de l'arrest. Però sembla més que probable. Quaranta dies d'infern a l'ambient repressiu de la Barcelona del segle XVIII van ser més que suficients. Casanova torna a creuar la frontera i no torna. Així va ser com el celebèrrim seductor va compartir un trist honor amb els seus contemporanis catalans, que tot sovint visitaven a la força la Ciutadella de Felip V. Tan odiada era, que el 1896 s'enderroca. Només se'n conserva l'arsenal, que és l'actual seu del Parlament de Catalunya. Potser que no afegim més munició...


El retrovisor (Publicat a Segre 26-4-13)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada