Bombes i roselles

5 d’abril de 1938. La primavera no entén de guerres i acudeix  puntual a la seua cita. Escampa roselles com si fossin brossetes de confeti en el paisatge. De Barcelona arriben notícies terribles. Durant tres dies de març, la ciutat ha estat salvatgement bombardejada. Sis-cents setanta morts segons el darrer recompte. Esfereïdor. Mai tant que en un tranquil poble de la Ribera del Sió en passés una de tan grossa. A Agramunt s'intentava fer vida normal. Però aquell no seria un dia normal. Dinou persones d'un cens de poc més de 3.000 habitants no van tornar a casa. Una mortífera pluja de bombes va canviar per sempre més la història del poble. En el context miserable d'una guerra, dinou morts ens poden arribar a semblar poca cosa, però fent una senzilla regla de tres ens adonem que el percentatge de dolor que va suportar Agramunt és del tot inassumible, com si a Barcelona haguessin mort 5.000 persones. No hi ha temps de plànyer-se. Les temudes paves poden tornar en qualsevol moment. Molts marxen esperitats a aixoplugar-se en alguna de les cabanes disseminades pels camps propers, entre ells, la família de Guinovart, l'artista que quedaria marcat per aquest contacte primitiu i ferotge amb la natura. D'altres s'esmercen a construir un gran refugi antiaeri a les entranyes de l'església de Santa Maria. Va ser una decisió providencial: l’aviació franquista, alemanya i italiana va continuar bombardejant fins al 12 de gener de 1939. El poble va quedar pràcticament arrasat. Un total de 328 edificis van ser completament destruïts. I una xifra semblant, molt malmesos. Però les cases rai, que es poden tornar a aixecar. Les persones no tenen recanvi. Per això les sirenes et feien córrer a refugiar-te a la insòlita església subterrània que hi havia a sota de la romànica, protegida amb mil i un sacs d'arena. Tenia forma de creu, amb una galeria principal de 34 metres i una de transversal de 28,4. De fet, el refugi seguia la nau central i el creuer del temple. Centenars de persones esperaven al seu interior que el silenci els indiqués que ja havia passat el perill. Sembla mentida, però la memòria de la guerra es va esvair amb els anys i el refugi va caure en l’oblit. El 2005, les obres de restauració del temple van fer emergir aquest terrible record del que va passar un dia com avui de fa 75 anys.

El retrovisor. (Segre 5-4-13)

Vaig escriure el títol pensant en aquesta foto del Llorenç Melgosa.