La dona que no es rendia

Si et dius Caterina Albert, ja et pots espavilar, perquè estàs cridada a fer grans coses. Un segle abans que jo nasqués va arribar a aquesta vall de llàgrimes una nena que amb només catorze anys va escriure Parricidi i, de passada, es va inventar un nou gènere literari, el drama rural. No és estrany, doncs, que abans de fer els trenta guanyés uns Jocs Florals. Bé, sí que n'era, d'estrany. Quan es va saber que una senyoreta de casa bona es dedicava a escriure en lloc de buscar marit es va armar un bon escàndol. Prou perquè Caterina Albert decidís convertir-se en Víctor Català. Massa comentaris que havia d'aguantar per no haver-se casat. No es volia buscar més problemes, així que es va disfressar amb un pseudònim i va portar els pantalons de la literatura catalana a principis del segle XX. També es deia Caterina Albert la dona de l'últim comte del Pallars, Hug Roger III. Som a finals del segle XV. El rei Joan II no porta massa bé que se li resisteixi aquest darrer comtat català independent, així que li deixa en herència al seu fill Ferran l'enemistat amb Hug Roger. La guerra està servida. Ferran, a qui el seu matrimoni amb Isabel de Castella havia convertit en el totpoderós rei Catòlic, ordena a un home de la seua màxima confiança, el comte de Cardona, que conquereixi el Pallars aprofitant que Hug Roger és a França. Serà un passeig militar. L'exèrcit reial el formen més de mil soldats que ho tenen molt fàcil -a priori- per vèncer la trentena d'homes que protegeixen la dona del comte rebel i la seua filla. Aquest va ser el gran error del comte de Cardona i el rei que tanto monta. Caterina Albert no era la fràgil damisel·la que esperaven espantar amb l'exhibició de testosterona al peu de la muralla de la fortalesa de València d'Àneu. La comtessa no està disposada a regalar res i lluita ferotgement. El setge s'allarga més de tres anys, per a desesperació del rei i del seu home de confiança, que morirà en el camp de batalla sense haver vençut aquesta brava pallaresa. Exhausta, acabarà capitulant davant el fill de Cardona. El castell es converteix en un símbol de resistència que Felip V -qui si no?- farà enderrocar segles després. Si mai visiten el conjunt arqueològic de València d'Àneu no es deixin enganyar per les aparences. Aquelles pedres s'han pagat massa cares per deixar-les perdre.

El retrovisor. (Publicat a Segre, 10-5-13)