A Llorenç Capdevila, que em va donar la idea
Feia
fred i havíem matinat més del compte, però ens fèiem un tip de
riure.
Érem quatre, literalment. Compartíem taula i torn d'encendre
l'estufa. Era més estreta i allargada que la que teníem a casa. El
tub que connectava amb el fumeral feia un capriciós recorregut en
angle recte des del mig de la classe. Ara entenc que era la manera de
repartir més homogèniament l'escalfor, però aleshores, aquests
colzes metàl·lics em semblaven una luxosa sofisticació. Encendre
una estufa no és tan fàcil com sembla. Primer havies de buidar la
cendra, que escampava un polsim blanc que ens deixava galdosos.
Després, carregar-la bé calculant de deixar prou aire i, finalment,
posar-hi unes branquetes molt primes i seques que de seguida
s'agafarien a la flama. Aquest era el nostre gran moment. No sabíem
qui era Prometeu, però sempre havíem de sortejar a qui li tocaria
de rebregar un full de diari, apropar-hi un misto i corrents per no
cremar-te, embotir-lo a l'estufa per baix, pel calaixet que trèiem
la cendra. No sempre ens en sortíem a la primera. I havies d'anar
amb compte, perquè si a les nou la classe era freda i feia pudor de
fum, te les carregaves. Moltes vegades, havíem d'obrir les finestres
encara que ens congeléssim perquè no es notés tant l'olor delatora
d'haver cremat més paper de l'estrictament necessari. Però tard o
d'hora, el foc trobava la manera d'aferrar-se als troncs i en pocs
minuts, la llenya deixava anar una suau melodia de confort. Tocava
tancar i anar a la carbonera a carregar soques de totes les mides,
que el matí era llarg. Li dèiem la carbonera encara que l'habitació
estigués plena de llenya, perquè molts anys les mines donaven
carbó. Els grans deien que era més brut, però a nosaltres ens
agradava el doble, perquè t'allargava l'esbarjo. T'embrutaves tant
carregant aquell cabàs de goma negra i gruixuda, que sabies que
després fer el romancer tant com podies en tornar del pati, encara
et deixarien anar a rentar les mans. Era el moment estel·lar. No
patíem massa per treure'ns les marques negres, dedicàvem totes les
nostres energies a sonar-nos amb força. I, després, la prova del
mocador. A qui li hauria quedat més brut? No pensàvem en els
nostres pulmons. Ni en els dels familiars que es passarien vuit hores
sota terra. No eren temps de preocupacions. El món encara estava
perfectament endreçat.
El retrovisor, publicat al diari Segre (24-5-13)
Trobar un fòssil al carbó era un dels nostres senzills divertimentos. |
Brillant, com sempre. Gràcies per la dedicatòria. Una abraçada.
ResponEliminaGràcies a tu!
EliminaCom enyoro aquest món endreçat!
ResponEliminaMe too!
EliminaComo siempre descripción impecable. Sigue contándonos momentos.
ResponEliminaGracias, Patricia!
Elimina