Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes –el desè vetllava pel negoci–. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins ahir. Ahir va costar. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una. Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?” Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida.” Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.
El retrovisor (Segre, 24-4-20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada