Home blanc solter busca...

Dos mil pessetes. Dotze euros. Quatre-cents duros, com li agradava dir a ell. Aquest és el preu que li va costar la casa al padrí. Eren els bojos anys vint. Però que ningú pensi en xarlestons ni en gàngsters amb sabates blanques. Aquí la vida no era tan excitant com ens mostren les pel·lícules. La riuada de 1907 s'ho va emportar tot menys la misèria. I els nois que van sobreviure a la terrible grip de l'any 18 van veure com la joventut es fonia entre la llarga mili i la guerra d'Àfrica. Tres anys mobilitzats són molts. Van tornar amb la fortalesa que et dóna saber-se supervivent i l'ànsia per recuperar el temps perdut, ara que encara se sentien bullir la sang. Dos mil pessetes era un bon preu. Potser massa i tot. Però ja tocava casar-se i fer la seua. Massa ordres que havien obeït en aquell desert ignot on van veure (i viure) coses que la gent no creuria. I no, no eren escenes tan poètiques com les del replicant de Blade Runner, però també sentien que aquests terribles moments es perdrien en el temps, com llàgrimes en la pluja. El tracte anava de debò. Però les dos mil pessetes incloïen un insòlit recàrrec: t'havies de quedar la casa amb l'amo. Un vell solitari de pèl roig i barba llarga. Mal presagi per a una parella començar amb un incòmode testimoni la seua vida en comú. Però quan s'és pobre, la resignació forma part de l'ADN, i fins i tot una desgràcia es pot considerar un cop de sort. Fumar és un mal hàbit. I fumar al llit pot ser molt perillós. Així va morir el primer propietari de la casa del padrí: cremat per una burilla que va perdre's en els pèls de la seua excèntrica barba. Encara hi hauria una altra guerra. I, molt després, una altra riuada. “Això no és res!”, repetia al 82. “La de l'any set sí que va ser tremenda”. Sembla impossible haver estat contemporània d'algú que tenia un record tan nítid del 1907. De fet, quan jo era petita, la majoria de gent gran havia nascut al segle XIX. Alguns encara portaven una faixa ben cenyida a la cintura. Sempre negra. La majoria només havien sortit del poble per anar a la mili. O a la guerra. Havien enterrat fills. Sabien què era passar gana. “Que què hi ha per berenar? Fetge de feixista, redéu!”. Dir-li això a un xiquet no ha de ser fàcil. Però el càntir que portes al cap pesa, que el riu és lluny. I nosaltres parlem de crisi? Quina crisi?

Una foto del padrí el 1918, quan acabava d'arribar a l'Àfrica.

El retrovisor. (Segre 9-3-12)