Yabadabadooooooo!

La prova del cotó de l'espill és irrefutable: ens hem fet grans. Aquesta setmana, una mica més que l'anterior. I no, no és nostàlgia en versió medalla del dia de la mare. Dimarts vam saber que havia mort l'actor mexicà Jorge Arvizu. De fet, dimarts vam saber que existia un actor mexicà que es deia Jorge Arvizu. Massa tard. El Tata, li deien. Res, pel sobrenom tampoc no ens haguéssim llegit la notícia. Però tot i el profund desconeixement, l'obituari ens va trencar el cor. Jorge Arvizu va ser un personatge clau de la nostra infància. Ell era la veu de Pedro Picapiedra, Mr. Magoo, el Pájaro Loco, el Pato Lucas, Bugs Bunny, el Gorila Maguila… Sí, efectivament, ell era qui cridava a tot pulmó "¡Wilma, ábreme la puerta!". L'ànima d'aquells dibuixos que ens parlaven en un accent estrany a l'única cadena de televisió que podíem veure. No ens calen més credencials. No acabem de llegir el currículum. Cap paper dramàtic ens podrà commoure més que la rialla trapella del Pájaro Loco. Que ens perdoni Shakespeare. Però el "Yabadabadooo", com el crit de Tarzan saltant de liana en liana els dissabtes després de dinar, són consignes generacionals. Una de les primeres vegades que vaig experimentar la incomoditat de la pena, aquella malsana compassió que t'embruta l'ànima, va ser el 1984, quan va morir Johnny Weissmuller. Em va sorprendre descobrir que abans que actor havia estat un destacat esportista. El millor nedador dels anys vint, deien. L'home que polvoritzava rècords. El vellet que va perdre el cap i va passar els últims anys de la seua vida creient-se que era el personatge que li va donar fama mundial. Proferint a la residència d'avis el mític crit del rei de la selva. Una selva africana que mai no va trepitjar. Tot molt trist. Ho remataria Xita. Vam saber que era un mascle, que fumava, que menjava hamburgueses... La decadència feta primat. Moment de preguntar-se què se n'ha fet de Baby Jane. Ens fem grans i se'ns moren els referents. Ens fem tan grans que les nostres joguines adquireixen preus delirants a les subhastes d'eBay. Una mica d'enveja del col·leccionista tronat que pagarà a preu d'or un trosset d'anys setanta. Perplexitat davant la trista vida de l'amargat coetani que no hi va jugar de petit. Que ni tan sols va llençar la capsa. "¡Caracoles!", que diria Jorge Arvizu.

El retrovisor. (Segre, 21-3-14)