No
sé a qui li hem d'agrair, però és tot un detall que el mes de
febrer tingui, a tot estirar, 29 dies. I es fa llarg. Demà, quan
entrem al març, tant serà el que diguin els astrònoms: ens
instal·larem a la primavera per més fred que faci. En tenim tantes
ganes que estem disposats a esperar-la asseguts al banc de la
Penélope de Serrat amb la bossa de pell marró, les sabates de taló
i el vestit dels diumenges. Intuïm que, com ella, patirem un cert
desencant quan per fi arribi. Perquè no serà la primavera que
esperem, sinó una altra. Tornaran les orenetes, però no seran les
de Bécquer. És tan temptadora la nostàlgia. Una illa sempre
disposada a acollir nàufrags. Potser per això, la sola invocació
del nom del poeta ens estova. A Bécquer mai no ens l'hem acabat de
prendre seriosament, perquè és aquell primer amor tan llunyà que
ens commou i ens avergonyeix a parts iguals. Un estiu encara més
remot, Gustavo Adolfo va decidir canviar d'aires. Literalment. Només
tenia 24 anys, però ja en feia tres que li havien diagnosticat
tuberculosi. Sentia que encara li quedava molt per viure (i per
escriure), així que no es va rendir. Si el Pirineu li oferia una
mínima possibilitat, l'esgotaria. Som al 1860 i l'encara desconegut
poeta romàntic s'instal·la a la fonda Cal Pantanó de Bellver de
Cerdanya. El misteri que desprèn el barri antic de la vila i
l'impressionant paisatge que l'envolta el sedueixen amb la mateixa
passió que la noia de pupil·les blaves de la cèlebre Rima.
Josefina Espín va ser una musa efímera. Poc després cauria rendit
als braços d'una cantant d'òpera d'ulls negres, Julia Espín. No és
casual que tinguessin el mateix cognom: eren germanes. Tenia massa
coses al cap quan arriba a la Cerdanya. I es deixa portar. Un dia fa
una excursió providencial al poble vell de Sant Martí dels
Castells, als afores de Bellver. Se n'emporta la llegenda La cruz
del diablo. Bellver no obra la cura miraculosa que cerca el poeta,
però alguna cosa canvia a dins seu. Aquell mateix any coneix la que
serà la seua dona. Podríem pensar que ha decidit posar la vida en
ordre, però el cert és que Casta Esteban, futura esposa de Bécquer,
és la filla del metge que li tracta una malaltia venèria. Casta no
va fer honor al seu nom i li va ser infidel. Com canvien les tornes! La del 1870 seria la
darrera primavera del poeta.
El retrovisor (Segre, 28-2-14)
“És tan temptadora la nostàlgia. Una illa sempre disposada a acollir nàufrags.” Brutal: magnífiques frases, magnífica sentència. Sobretot si, com jo, passes del 40. Suposo que la nostra ment té una tendència natural -biològica- a deformar i/o modular els rècords. La memòria és infidel, reinventa allò que ja hem viscut.
ResponEliminaToni
Sort en tenim!!! Hi ha dies que la memòria s'oblida de maquillar-se i t'enfonses en la misèria. Per això m'agrada batre records (sense accent) :-) Gràcies per ser-hi, Toni!
Elimina