La bassa dels cullerots

No hi ha res que faci més ràbia que dir la veritat i que no et creguin. I quan ets petit això passa. Nosaltres vam descobrir el lloc exacte on succeeixen les coses extraordinàries i ningú no ens va fer cas. Un lloc màgic a quatre passes de l'escola, però ja fora del poble. El carrer es convertia en un camí de terra i les cases, en serres. Als pocs metres, una porteta blava enmig d'una gran roca. Sempre la vam veure tancada, però la llegenda deia que al seu interior hi havia un sinistre magatzem de taüts que ens feia accelerar el pas. Poc després, un revolt molt pronunciat. Un dia hi vam veure com la pluja s'hi aturava en sec. Una frontera invisible barrava el pas a la tempesta i ens permetia arribar a la bassa dels cullerots. Feia poc que havíem descobert que la llengua que parlàvem també es podia utilitzar per fer classe. El llibre de català era el nostre preferit, de fet. Incloïa les trepidants aventures d'una colla de nens que també jugaven amb cullerots, tot i que li'n deien capgrossos. Serra amunt, algú va fixar-se en una cova que mai no havíem vist. Era una trinxera de la Guerra Civil. Sabíem que feia molts anys hi havia hagut terribles combats prop del camí de les Mines i que per això hi havia tantes bales rovellades. Però mai no havíem vist un niu de metralladores. Hi havia una petita entrada, com la d'un iglú. Havíem d'ajupir el cap per passar-hi. Després d'uns metres de passadís estret, una sala arrodonida on ja ens podíem posar dretes. I una estranya finestreta horitzontal des d'on s'havien disparat trets. La guerra era una cosa tan abstracta! De sobte, algú ens va fer mirar cap a un racó on hi havia unes pedres grosses. Segurament van servir de seient als pobres soldats del front del Segre que els va tocar apostar-se vora la nostra bassa. “Petja el 3”, hi posava a la paret. I, efectivament, cadascuna de les pedres tenia un número gravat. L'argument s'assemblava sospitosament a un dels capítols dels llibre de català. Trepa, crec recordar que es deia. Segur que si haguéssim passat revista haguéssim trobat una ungla plena d'argila fresca. Però tant era. El nostre món canviava molt de pressa. Hi passaven coses increïbles. No tant, però, com les que passen ara. Trenta-set anys després, els llibres de català poden tornar a ser una raresa. N'hi ha prou que una família ho demani.

El retrovisor (Segre 7-2-14)