L'origen de la vida

Fa uns dies vaig participar en un acte de l'Aula d'Extensió Universitària de Tàrrega. Una de les assistents va preguntar per què els mitjans de comunicació no donem bones notícies. Se li feia estrany que en uns moments tan complicats no ens aliéssim amb l'optimisme. Resulta frustrant que et vegin com un au de mal averany (sobretot si, com jo, tenen una fòbia irracional a tot animal de ploma). Als periodistes ens encanta donar bones notícies! Darrerament n'he vist dos de publicades que el complicat disc dur que tenim per cervell ha arxivat a la carpeta de les rialles que il·luminen el món. D'una banda, l'institut Joan Oró de Lleida s'ha convertit en el primer centre públic de Catalunya que ofereix l'ESO en anglès. Que malgrat els pals a les rodes (i algun al llom) que compliquen la vida i la feina dels docents hi hagi un equip amb prou empenta per endegar un projecte tan ambiciós vol dir que no ho tenim tot perdut. I que això passi quan la Paeria ha decidit convertir el 2014 en l'Any Oró és, senzillament, meravellós. Enguany farà una dècada que va morir aquest científic irrepetible. S'hagués fet un tip de riure amb la coincidència. Quan va aterrar als Estats Units el 1952 amb prou feines parlava anglès. “Vaig arribar a l'hotel i el noi de la recepció em va dir una frase que no vaig comprendre. Li vaig fer repetir. I em vaig tornar a quedar igual. Només entenia “no bathroom” i jo li deia: “ok, no problem” i li aixecava el dit polze. El noi es desesperava. En realitat, em deia que no tenien habitacions. Confonia bathroom amb bedroom. Aquest era el meu nivell d'anglès”. Quatre anys més tard ja era doctor en Bioquímica i professor a la Universitat de Houston. Era una ment prou brillant perquè la NASA el reclamés en diversos projectes, inclòs el mític Apollo. El fill d'un humil forner que passava les nits en vetlla mirant les estrelles va ser un dels científics que van aconseguir que l'home trepitgés la Lluna. Una metàfora preciosa. De fet, a ell li agradava molt la poesia. Recitava La vaca cega de Maragall amb un deix americà molt característic. S'enyorava, no se n'amagava. Però aquest no és país per a científics. Va intentar tornar el 1980 i va arribar a ser diputat al Parlament. Però aquí no podia seguir estudiant l'origen de la vida. Trista ironia haver de cercar els orígens tan lluny d'on els tens.

El retrovisor (Segre 14-2-14)