Un príncep roig

Set mesos d'hivern i tres d'infern. Una delícia de clima, el de Lleida. Quan freguem els quaranta graus, invariablement, penso en l'estiu calent del 36. Aquesta calor insana encenent l'odi que alimenta una guerra. Feia molta calor, com ara. I encara en faria més. Els dies que va cremar la catedral (sí, en plural) expliquen els pocs testimonis que van quedant d'aquella atrocitat que la temperatura va pujar quatre o cinc graus a tot el centre. Lleida era un forn on es coïen les poques esperances de la República. Prenent nota del que passava, un mite. Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor de 'El petit príncep', va exercir de corresponsal de guerra des de Ponent. L'agost de 1936 el diari L'Intransigeant l'envia a Barcelona, però s'hi està molt poc temps, perquè l'acció i la notícia són a Lleida. Li sembla una ciutat que s'emprèn la guerra seriosament. No veu fatxendes fent girar revòlvers. La barbàrie és tan tangible “que no cal jugar a la mort”. Torna commocionat. No li sembla veure gent preparant-se per a la guerra, sinó per a una epidèmia. Potser sí que allò era una malaltia que tindria devastadors efectes secundaris. Tot és trist i precari. S'afusella amb la mateixa facilitat que es tala un arbre, va escriure. De sobte, una imatge preciosa que fa aflorar l'escriptor que mai no deixa de ser. Un pagès trillant un camp de blat. “Una aurèola d'or” a pocs quilòmetres del front. El pa, tan escàs, que ha d'alimentar uns nois que lluiten sense uniforme. Em resulta inexplicable que Saint-Exupéry no tingui un carrer dedicat a Lleida. Potser sí que els francesos en fan un gra massa i no cal convertir en placa totes les petjades que han deixat les celebritats sobre el territori. Però aquí potser pequem del contrari, i tenim uns oblits difícils de justificar. Les cròniques de l' aviador es van publicar amb el títol genèric d'Espagne ensanglantée. Va ser un estiu sagnant, efectivament. Un altra ploma llegendària sense carrer, la de George Orwell, en deixa constància a Homenatge a Catalunya. Ell també va ser a Lleida, on es va recuperar d'una ferida al coll que de poc li costa la vida. Quan rep l'alta passeja per la ciutat desfeta i hi veu una altra imatge d'esperança: nius d'oreneta en edificis mig ensorrats que, de lluny, li semblen una motllura rococó. Cal esperar al 2036 per recordar-ho?

El retrovisor. (Diari Segre 29-6-12)