"Si em moro, et mato"

La primera cançó que tinc record d'haver ballat era de Georgie Dann. El Bimbó, es deia. Sí, segurament seria una dada a ometre en una biografia. Però Georgie Dann és la banda sonora dels estius de moltes generacions. El seu primer èxit és de l'any que vaig néixer. I ja n'he fet 43... El video, en blanc i negre, de Casatschok el mostra amb el somriure perenne i el cabell immutable amb dos noies que llueixen cuixa. Deuen d'estar jubilades. Potser fins i tot ja són àvies. El Bimbó és del 75. Teníem la coreografia ben apresa i hi posàvem tant d'entusiasme, que més d'un dia acabaves amb un blau al maluc. Però què divertit que era! No acabava d'entendre que el meu germà em digués que era una hortera. Els seus cantautors sí que eren avorrits i jo no me'n queixava pas! Hi ha una època en què les relacions fraternals són complicades. Els anys que et separen, siguin molts o siguin pocs, són un abisme insalvable. Almenys t'ho sembla. La mateixa impotència que li inspirava amb el meu dubtós gust musical vaig sentir envers la meua germana petita quan havia de començar a anar estudi. Em tenia traumatitzada que no sabés llegir. Pensava que seria la riota de l'escola. Era incapaç d'abstreure que jo també era analfabeta quan em van escolaritzar. Ara, que quan en va aprendre, es va venjar. “Eres más tonta que un pollo pelao”, va deixar escrit al meu llibre preferit. No ho vaig descobrir fins molts anys després, i encara ric ara. Els germans petits fan nosa i inspiren tendresa a parts iguals. De tant en tant, els cau algun clatellot. L'Enric no es va fixar que son germà menjava pipes i li va fer empassar les closques. Amb els ulls fora d'òrbita, el petit va amenaçar: “si em moro, et mato”. Sí, potser no sabia què era un oxímoron, però tenia clar que podia al·legar defensa pròpia. Sembla mentida com el pas dels anys converteix aquestes tragèdies en anècdotes que et fan tronxar. L'estiu passat, sense anar més lluny, el meu germà em va descobrir el Trololó. Va ser l'himne de les vacances. Ens en vam fer un tip de cantar aquest frustrat intent soviètic de competir amb la música que arribava de l'altre costat del teló d'acer. Si no la coneixen, posin “Trololó” al Google. No em veig amb cor de descriure-la. I menys després de saber que Eduard Khil, el seu intèrpret, està en coma i pateix danys cerebrals irreversibles.  Potser sí que els maies tenien raó i el món s'acaba.

El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (1-6-12)