Un bisbe, un complot i un agent de l'FBI

Si ho arribo a saber, faig història de l'art. Qui s'havia de pensar que Dan Brown es quedaria curt. El seu fantasiós (per no dir poc documentat) Codi Da Vinci no li arriba a la sola de la sabata a cap història real. Ara mateix, mentre teniu l'amabilitat de llegir aquestes ratlles, a Palamós hi ha cua de periodistes per veure un claustre que segons un expert de la Universitat de Girona és romànic, i dels bons. Els propietaris ho neguen, però ves, què han de dir. Als anys cinquanta, quan pagant Sant Pere cantava, es va traslladar pedra a pedra des de Madrid. No ens esverem: el cor de la catedral de la Seu d'Urgell és al discret menjador del magnat de la comunicació William Randolph Hearst. 

Però ara volem embolicar més la troca, així que retrocedim 40 anys justos, fins a la nit del 6 al 7 de juny de 1972. Tronava. Tot era a favor dels lladres, que sense testimonis incòmodes van forçar la porta lateral de l'església d'Abella de la Conca i se'n van emportar un retaule gòtic pintat el 1375 per Pere Serra. Poca broma, que feia gairebé dos per tres metres. Al poble treien foc pels queixals. Els havien pres un tros de la seua història. La rumorologia es va posar en marxa. Quina casualitat que poc després que es neguessin en rodó a portar-lo al Museu Diocesà d'Urgell fos robat misteriosament. “No ha anat gaire lluny aquest retaule”, deien els veïns a la premsa setantera. El suposat complot no es va demostrar mai. Era l'època en què Erik el Belga voltava molt pel Pirineu i no precisament per fer turisme. Però tampoc no se'l va poder vincular mai al robatori del Pallars. Havien passat cinc anys llargs. S'havia perdut tota l'esperança. Però va sonar el telèfon: un antiquari holandès amb negocis a Panamà oferia la peça al govern espanyol per un milió i mig de dòlars. Comença la segona part de la pel·lícula. Atents, que és d'acció. L'FBI envia una falsa apoderada del govern de l'Estat a tancar el tracte. És un parany. L'holandès, un tal Robert Roozemond, és arrestat al Waldorf Astoria de Nova York i la mercaderia és incautada. Sis mesos després, el 24 de maig del 78, el fiscal del Tribunal de Manhattan fa entrega de l'obra al representant del bisbat d'Urgell, l'advocat Joan Piqué Vidal (el mateix que va defensar Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i que va acabar empresonat pel cas Estevill). A l'acte no hi va faltar el cònsol general d'Espanya a Nova York, Rafael Casares ni, per descomptat, el George Clooney de la història, l'agent especial de l'FBI Joseph J. McForlane. José María Carrascal, que bé podria ser que aquell dia estrenés corbata perquè l'ocasió s'ho mereixia, signa la crònica que va publicar el diari Abc. 

El retaule torna a creuar l'Atlàntic a bord d'un avió d'Ibèria. És tanta l'expectació que s'instal·la durant setze dies al Museu del Prado, on rep la visita de 56.000 curiosos. De Madrid fa cap a Barcelona i, per fi, torna (en cursiva perquè traïm la definició d'aquest verb) a la Seu d'Urgell. A Abella s'amotinen. Al poble hi ha un altre retaule gòtic no tan bo com el de Serra, però més que notable. El fragmenten i se'l reparteixen. S'imposa l'omertà, la llei del silenci. Si no torna el seu, aquest tampoc no apareixerà. Per sort, la història ha tingut final feliç. Però aquest és l'argument de la seqüela... la pel·lícula encara no s'ha acabat. Falta l'escena del judici. Roozemond queda exculpat, però no s'aclaraeix com arriba el retaule a les seues mans. Ni qui paga José Rocosa Bernasach, detingut a Estepona el desembre de 1985, per forçar la porta de l'església de Sant Esteve d'Abella i emportar-se'n el seu tresor més preuat. Queden prou interrogants per fer una segona part, que ben bé podria començar amb un pròleg. Un viatge d'avió entre Barcelona i la Seu d'Urgell. De fet, un vol històric, perquè és el primer que es fa. És dijous. En concret, 14 de setembre de 1978. Entre el passatge, un americà. McForlane, l'agent especial de l'FBI que recupera la peça, es disposa a rebre un homenatge al Bisbat d'Urgell. Se l'ha guanyat. A Abella no estan per festes. La celebració els cou. 

S'ha silenciat la insòlita protesta del poble, que no ha estat denunciada i no ha tingut cap repercussió mediàtica. El retaule de la Pietat acaba sent una llegenda. Però de tant en tant  algun estudiós de l'art medieval s'apropa a Abella i en pregunta. Sempre n'hi ha qui és més persuasiu, o qui és més fàcil de convèncer. I, per fi, ss'aconsegueix una prova documental d'aquesta joia oculta. Una foto amb l'inequívoc desgast del color de les dels anys vuitanta. Unes golfes, unes tenalles, i una escena d'un retaule gòtic. Falta una periodista que vulgui destapar el cas. I aquí és on entro jo. Va ser un dels dies més emocionants de la meua vida. Arran de la notícia, Bisbat i Generalitat van posar en marxa una complicada operació diplomàtica per calmar els ànims i posar seny. No va ser fàcil. Servidora posava en dubte que el reduït cens d'Abella fos correcte, perquè em trucava tanta gent del poble facilitant sucosa informació anònima que no donava l'abast a contrastar-la. Tots els missatges anaven en la direcció del complot. Tots posaven en dubte la història americana. Algun altre tema va apartar el retaule d'Abella del primer pla de la informació. I un any després, quan estava de vacances (encara em dol haver-m'ho perdut), Francesc Vidal, aleshores coordinador dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida, va obrar el miracle: els veïns accedien a lliurar el retaule sempre i quan hi hagués el compromís de que, un cop restaurat, tornés a Abella. I sí, aquest cop, així va ser. Sense cursiva.

Gràcies Pac, Carme i Albert per aquesta història.

Variació (*) sobre El Retrovisor publicat a Segre (8-6-12)

(*) Tenia un d'aquells dies carta de Pedro J., en què sents que et falta espai... i no és claustrofòbia.