“Xiques!”
El padrí forçava una veu còmicament aguda per posar-se en el paper
de noia, una mica bleda. A nosaltres ens feia riure molt aquesta
anècdota. “Xiqueees!”, repetia, amb la mà fent d'altaveu, com
li veia fer els dissabtes a la tarda a Tarzan, quan proferia el seu
mític crit. I el padrí seguia amb la història, explicant que tota
la colla d'amigues, entenent la situació desesperada de la nostra
fugaç heroïna, l'encerclava perquè pogués lligar-se les botes
sense que cap descarat li veiés, ni que fos per atzar, un
mil·límetre de cama. Era un record remotíssim de la seua infància,
quan les dones encara anaven amb vestits llargs. L'imaginava llençant
una mirada furtiva amb els seus ulls blavíssims, tractant
d'emportar-se un trofeu inesperat. Una barreja de blancor de polaines
bordades i carn que no veuria mai el sol. Havia nascut un dia com
avui del 1900. “Meitat de l'any, meitat del mes”, deia
invariablement per referir-se a la data. Un equador que passa
desapercebut, però que a mi em convida a fer balanç. A constatar
que el calendari perd fulles en una tardor eterna. El temps avança,
implacable. I quan te'n vols adonar, el món ha canviat. Aquelles
damisel·les cursis es van fer dones poderoses. Van treure's aquella
roberiada que no les deixava respirar i als anys trenta van tenir veu
i vot. Sí, d'acord, de poc els va servir. Les seues filles rebrien
indicacions de la Sección Femenina per ser ser mares abnegades i
esposes submises. Però les agulles del rellotge seguirien rodant i
un dia tornarien a sortir de casa amb la mateixa empenta i decisió
que ho van fer les seues mares. La vida t'ensenya que amb paciència
i obstinació, el sentit comú s'imposarà als deliris d'un
governant. Tant és si es tracta de considerar la dona menor d'edat,
com de negar-li l'atenció sanitària a un immigrant, o inventar-se
llengües com l'eivissenc (perdó, ibicicenco).
Per això, de tots els consells que he sentit (que no seguit) mai, em
quedo amb el que li va donar el padrí d'un amic meu poc abans de
casar-se. “Si no hi ha guerra, no et preocupis. I si hi ha guerra,
no et presentis voluntari a res i fes-te amic d'una carnissera”.
La resta és fum. Tot passarà. Sí, polítics: vosaltres també
passareu. Només el temps és etern, quina paradoxa! I només l'art
és capaç de vèncer-lo. Els poetes que arraconeu, us guanyaran la
partida.
El Retrovisor. Publicat al diari Segre (15-6-12)
Narrativa-lírica
ResponEliminaEm quedo amb la frase final. Els últims dies busco entre els meus llibres els de poemes, serà que la lírica es fa necessària a mesura que passa el temps? Igual sí!
Jo també em quedo amb la frase final i em ve al cap un poema de Jorge Guillén
EliminaPERFECCIÓN
Queda curvo el firmamento,
Compacto azul, sobre el día.
Es el redondeamiento
Del esplendor: mediodía.
Todo es cúpula. Reposa,
Central sin querer, la rosa,
A un sol en cénit sujeta.
Y tanto se da el presente
Que al pie caminante siente
La integridad del planeta.
Magnífic, Manel!
EliminaEs fa imprescindible!
ResponEliminaJo tb em quedo amb la frase final. "Els poetes que arraconeu, us guanyaran la partida". Molt gran.
ResponEliminaI sí, Montse. La lírica es fa necessària a mesura que passa el temps.
Pot semblar demagògic, però fa dies que hi dono tombs i cada cop trobo més paral·lelismes entre la nostra societat i la que vivia asfixiada pels privilegis de la noblesa el 1789. Canvia nobles per polítics i prepara't per una revolta. I això em fa por... perquè de les bones intencions de totes les revolucions que s'han fet al món n'han sortit dèspotes pitjor que els que van enderrocar. Potser no assaltarem la Bastilla, però es preparen canvis. I estic segura que seran traumàtics.
EliminaUmberto Eco ja va dir fa 15 anys que ens encaminem cap a una altra Edat Mitjana en la que els oligarques financers són els nous senyors feudals.
ResponEliminaY lo que te rondaré, Umberto!
EliminaExcel.lent, Anna. Vas quallant un blog que es mereix una visita freqüent.
ResponEliminaMoltes gràcies, Miquel! Un honor tenir-te de lector.
EliminaÉs bonic llegir coses del teu (i meu) padrí.
ResponEliminaSílvia
Sílvia, quina il.lusió! Era tot un personatge, el padrí.
Elimina